..No anem lents, anem lluny..

L'ERO d'Abbott deixa a 136 treballadors al carrer

2010-11-24T05:14:00.000-08:00

Abbott Healthcare, la "millor empresa per a treballar del sector salut" i "la segona companyia en el rànking general d'empreses de més de 1.000 empleats de tots els sectors" segons el Great Place to Work Institute®, tanca la seu de l'empresa de Barcelona i deixa al carrer a 136 persones. Les reunions entre sindicats i empresa no han estat satisfactòries per als afectats pel tancament i, per aquest motiu, des del 23 de novembre, els treballadors de les oficines de Barcelona començaran aturades indefinides de dues hores de 10 a 12h en protesta pel tancament de l'oficina i les condicions de l'acomiadament.

Aquest matí, els treballadors han anat a manifestar-se davant la seu de La Vanguardia i, a les portes de la seu corporativa de l'Avinguda Diagonal, s'han trobat amb el President Montilla. Han aprofitat l'ocasió per reclamar atenció davant la seva situació.

El mes de setembre de 2009, Abbott va comprar la farmacèutica Solvay Pharma amb l'objectiu de guanyar nous mercats emergents de l'Europa de l'Est i d'Àsia. La inversió va ser de 4.8000 milions de €.

Taller de llunes solidàries

2010-11-10T06:57:00.000-08:00

Si dissabte, 13 de novembre no sabeu què fer per la tarda.. si voleu sortir però no voleu anar als llocs de sempre.. si voleu gaudir de Barcelona de manera creativa.. si voleu viure la màgia del Raval en estat pur.. deixeu-vos caure per la 6ª edició de la Lluna Vivent. De 17 a 22h tindreu un munt de tallers i activitats per a tots els públics.

Agermanament us ofereix un Taller de llunes solidàries fetes amb teles cameruneses reciclades de la mà d'Andie Accesorios. Tenim teles de tots colors i dibuixos i moltes ganes de crear llunes personalitzades!

No us ho penseu dues vegades i veniu a disfrutar d'una tarda de dissabte diferent!

Fotografia: Andie Accesorios

Barcelona està plena de color!

2010-10-26T07:47:00.000-07:00

El web One Day Cities, dedicada a descobrir als visitants els racons més encantadors i les propostes més atractives de Barcelona, es va interessar pel Colorin Colorado, botiga-taller del Raval dedicada a la fabricació de complements de conte, únics i exclusius a base de feltre i teles reciclades. D'aquest interès i de la meva insistència per a escriure en va sorgir aquest post. Espero us agradi!

Per a veure les darreres col·leccions, ens trobareu al c/Lluna num.7.
Més informació al web del Colorin o al seu Facebook.

¡Ponle ritmo al día de los enamorados!

2010-04-22T08:02:00.000-07:00

Sant Jordi deja de ser el día de la rosa y el libro para convertirse en una jornada de música en mayúsculas en Barcelona. Los festivales han llegado por fin a la ciudad y el primero de ellos promete: Escena Barcelona.

En su primera edición Escena BCN hace su entrada en escena con 12 horas de música made in Cataluña. Artistas de conocida trayectoria –Love of lesbian, Sidonie, Mendetz o Delafe y las Flores Azules- compartirán escenario con nuevos talentos – Mel, Vuit y Hotel la Paz -, en un festival plural que pretende ofrecer propuestas innovadoras, frescas y mágicas en una fecha sin igual.

Escena Barcelona no solo será un festival de música, sino el punto de encuentro entre artistas, Barcelona y tu.. ¿te lo vas a perder?

¿Cuando? Viernes, 23 de abril de 18 a 6 de la mañana
¿Cuanto? 38€ venda anticipada i de 45€ en taquilla. Descuento con el carnet Tresc.
¿Dónde? Palau Sant Jordi

Saluda als estranys del Raval

2010-04-16T01:53:00.000-07:00

Què podem tenir en comú una cantant amb influències indie rock, un mexicà puntejant un baix, un brasiler fent anar unes baquetes i un italià amb una pua a la mà? Doncs que tots, en algun moment de la seva vida, han sortit per la porta d’una terminal i han contemplat, atònits, com estranys els saludaven efusivament mentre els seus rostres passaven de dibuixar el més gran dels somriures a mostrar cert desconcert al veure que no eren les persones que esperaven en qüestió de segons. D’aquesta experiència col·lectiva sorgeix Waving to strangers, grup que a poc a poc va definint el seu estil musical. Descobreix-los aquest divendres al Cosmo Bar (c/ Nou de la Rambla, 97. Barcelona).

Photo by pankcho@ccfotografia.com

¿Qué pueden tener en común una cantante con influencias indie rock, un mejicano punteando un bajo, un brasileño jugando con unas baquetas y un italiano con una púa en la mano? Pues que todos, en algún momento de sus vidas, han salido por la puerta de una terminal y han contemplado, atónitos, como extraños les saludaban efusivamente mientras sus rostros pasaban de dibujar la mayor de las sonrisas a mostrar cierto desconcierto al ver que no eran las personas que esperaban en cuestión de segundos. De esta experiencia colectiva surge Waving to strangers, grupo que poco a poco va definiendo su estilo musical. Descúbrelos este viernes en el Cosmo Bar (c/ Nou de la Rambla, 97. Barcelona).

Acción encebollada

2010-04-14T07:40:00.000-07:00

¿Estás pensando en remodelar tu vida pero todo te parece caro e inaccesible? ¿Quieres darle un nuevo aire a algo que ya tienes muy visto pero no sabes cómo? ¡The Mystic Onion tiene la solución a tus problemas!
Del 12 al 24 de abril el pisito se muda al centro comercial L'Illa Diagonal y pone su acción al servicio del público barcelonés. Alberto Gabari despliega su arte sobre todo elemento u objeto imaginable que tu le lleves: una mesa, una silla, un armario, un espejo.. ¡Lo que sea! Así que no lo dudes, si quieres redecorar tu vida de una manera original, olvídate de Ikea y déjate caer por la Illa. El resultado no te va a defraudar..

Metamorfoseando la realidad

2010-04-14T07:36:00.000-07:00

FOTO: FAD

De la mano de la FAD llega la exposición Metamorfosis del llibre 3.0. ¿Qué encontraremos en ella, os preguntaréis? Pues las creaciones de artistas, tanto nacionales como internacionales, que reflejan las transformaciones que puede sufrir un libro. Porque un libro no es siempre un conjunto de páginas y un par de cubiertas... ¡Puede ser mucho más que eso! Y para demostrarlo, ¿qué mejor que 41 obras de personalidades tan destacadas como Miró, Tàpies o Brossa? ¿Queréis ver hasta donde llega la libertad del artista a la hora de crear? ¡Pues no os lo penséis dos veces y venid al A FAD!

¿Dónde? Cripta del FAD (Plaça dels Àngels 5-6, Barcelona)
¿Cuando? Desde el 15 de abril a las 19’30h hasta el 30 de abril.
¿Cuanto? Gratuito

El viatge de Medeiros arriba a l’Auditori

2010-03-28T03:30:00.000-07:00

És llarga la llista d'actors que han agafat el gust de pujar a un escenari a delectar el públic amb les seves cançons. Kevin Costner ho va fer el passat mes de febrer al Palau de la Música dins del Festival del Mil·lenni. Leonor Watling ho farà el proper 20 d'abril al Liceu presentant Life in the treehouse, el darrer disc de Marlango. I demà arriba el torn de María de Medeiros .

La cantant i directora portuguesa presenta Penínsulas y continentes a L'Auditori dins el Festival BarnaSants. Per a l'actriu, la relació entre música i cinema és un procés natural que es troba a la seva formació. "Com a actor, sempre t'escullen", afirma. "Com a músic pots escollir tu".

El disc és, segons de Medeiros, "un viatge des de les costes mediterrànies fins a les d'Amèrica del Sud i l’Àfrica" en què l'actriu i cantant re-interpreta en clau de jazz i swing temes de diversos artistes. El seu segon disc constitueix un intent de mostrar "la gran diversitat de llengües de les penínsules mediterrànies" a través d’un recorregut des del portuguès, l'italià i la llengua castellana fins al valencià o el català. Per fer aquest viatge, la cantant ha escollit temes de Nino Rota-autor de la partitura de El Padrino de 1972-, Toti Soler, El último de la fila, Victor Jara o Raimon, artistes pels quals l’actriu manifesta devoció. El segon disc de Medeiros evidencia els intercanvis i lligams que s’han produït al llarg de la història entre els tres continents.

20 anys de la noia bonica

2010-03-23T08:54:00.000-07:00

Avui fa 20 anys s'estrenava Pretty woman, la peculiar versió de la Ventafocs dirigida per Garry Marshall, que s'ha convertit en una de les pel·lícules romàntiques de mes èxit de la historia del cinema. El guapo oficial de Hollywood d'aleshores, Richard Gere, i la poc coneguda Julia Roberts -nominada a l'Oscar per "Magnolias de acero" l'any anterior- van donar vida a la versió moderna d'un conte infantil ben conegut per totes i tots, convertint la noia maltractada per la seva madrastra en una jove que venia el seu cos per tal de sobreviure; i al príncep blau en un seductor broker.

La historia d'amor entre Edward Lewis, aquell seductor empresari cansat de relacions frustrades, i Vivian Ward, la prostituta que patrullava el Boulevard de Hollywood enfundada en una mini-faldilla i unes botes altes -qui no les recorda!-, segueix captivant avui en dia. Com pot ser que un film que tothom ha vist mes d'una vegada continuï atraient als espectadors? Serà perquè les dones som romàntiques per naturalesa i anhelem que un home atractiu pugi per una escala d'incendi del nostre edifici, ram de flors entre les dents, cridant als quatre vents que ens estima? Serà que els homes desitgen una dona que els esperi a l'habitacio amb una copa de cava i un bol de maduixes, disposada a compartir amb ells un bany d'escuma? Serà perquè totes i tots desitjaríem una banda sonora com la del film per a la nostra vida? Sigui el que sigui, el cert es que Pretty woman ha estat, es i continuara sent LA pel·lícula romàntica per excel·lència.

Periodisme amb majúscules

2010-03-18T09:33:00.000-07:00

L'entrevista de la periodista Mònica Terribas al president de la Generalitat de dilluns passat ha donat bastant a parlar.

El Debat.cat destaca les crítiques de diversos polítics del PSC davant la manera d'entrevistar de Terribas. La mateixa informació centra l'atenció del diari El País. Altres, com l'ABC, recull opinions menys agressives.

Alguns periodistes se centren en el llenguatge de Terribas, destacant la situació personal de la periodista. Aquest és el cas de Salvador Sostres que, dies després d'escriure l'entrada titulada "Assumptes privats" al seu blog, ha demanat excuses en un nou post, "Assumptes privats i no tan privats".

De tots els articles, cròniques i comentaris que hem pogut llegir des de dilluns, em quedo amb l'editorial del director de Vilaweb. El Periodisme ha de ser incisiu, directe, lliure d'anestèsies i clar. Ha de servir per a donar resposta als dubtes de la societat. Ha de transmetre, de manera objectiva, la realitat tal i com és. Ha d'exprimir els temes fins a la darrera gota.

L'entrevista de dilluns 15 de març al President de la Generalitat va ser una mostra que l'esperit del Periodisme valent i sense pèls a la llengua de La Nit al Dia segueix viu. Els que trobem a faltar un programa d'aquestes característiques a la graella televisiva ho vam agrair.

Un vermut original

2010-03-09T04:23:00.000-08:00

Hi ha tradicions que mai moriran. I una d’elles és el vermut del cap de setmana. Qui no ha quedat amb els amics un dissabte al migdia per a fer-ne un? Qui no s’ha llevat un diumenge pensant en què prendrà abans de dinar? L’Imprevist ha apostat per donar un toc original i innovador a aquest moment del cap de setmana tot acompanyant-lo de bona música. I l’escollida ha estat el jazz! Per què? Doncs perquè el Pere i el Rubén, els propietaris de l’establiment, són uns fanàtics del vi i del jazz! No se’ls acudia millor combinació per a fer del moment del vermut una ocasió especial. Així que.. prepareu-vos per descobrir noves sensacions als migdies jazzístics de l’Imprevist. Aquest cap de setmana, Huruk Quintet deleitarà les vostres orelles mentre degusteu un deliciós vermut..

--

--

Hay tradiciones que nunca morirán. Y una de ellas es el vermú del fin de semana. ¿Quién no ha quedado con los amigos un sábado al mediodía para hacer uno? ¿Quién no se ha levantado un domingo pensando qué tomará antes de comer? El Imprevist ha apostado por dar un toque original e innovador a este momento acompañándolo de buena música. ¡Y la elegida ha sido el jazz! ¿Por qué? Pues porque Pere y Rubén, los propietarios del establecimiento, son unos fanáticos del vino y del jazz y no se les ocurrió mejor combinación para hacer del momento del vermú una ocasión especial. Así que.. ¡id preparando el cuerpo para descubrir nuevas sensaciones en los mediodías jazzísticos del Imprevist! Este fin de semana, Huruk Quintet deleitará vuestras orejas mientras degustáis un delicioso vermú..

Article publicat a Le Cool*321 Invierno 11-17 March'10

Maria Coma

2010-02-25T03:27:00.000-08:00

FOTO: Tr3sc.cat

Una escenificació propera i simple. Composicions magistrals al piano. Una veu dolça, encisadora i amb força. Una bateria potent i encertada. Un baix contingut i elegant.

I l'Alba i jo a primera fila, assegudes a terra, sense perdre detall.

Música en català

2010-02-21T03:23:00.000-08:00

FOTO: Ibai Acevedo

Moguda per la curiositat i expectant davant el que trobaré al concert al que assistiré gratuïtament dimarts, 23 de febrer a la Sala Luz de Gas (grandeses de disposar del carnet del Tr3sc), he començat a navegar per la xarxa invisible de la que, a poc a poc, totes i tots ens fem fans incondicionals avui en dia: Internet. Ara no iniciaré un debat de fins a quin punt ens hem fet tan dependents d'aquesta eina que sense ella ens sentim mig perduts en aquest món que ens envolta i en què vivim. Millor ho deixem per a un altre dia..

"Maria Coma" he introduit al Spotify -eina musical de la que una pot gaudir gràcies a la invitació d'una Colorina (lleig que t'hi hagin de convidar, cert, però la vida funciona així es veu! Et conviden i només llavors pots gaudir de les grandeses d'aquesta aplicació..)- i quina sorpresa m'he endut quan no ha aparegut cap resultat. Cap! Després d'aquesta primera decepció (si no estàs a l'Spotify no ets ningú al món de la música.. si fins i tot hi són els Pets!), he googlejat el seu nom i he arribat a la seva pàgina oficial. M'hi he donat una volteta i m'ha semblat visualment atractiva i interessant en el seu contingut. La pàgina és senzilla en quant a navegació; clara i entenedora en quant a distribució dels continguts; i gràficament identificable -amb il·lustracions de diversos artistes que dibuixen la imatge de la Maria-.

Tant l'encisadora i suau veu de la Maria -que, per cert, té 2 anys menys que jo i ja té trajectòria musical..- com l'acompanyament musical de les seves cançons -m'ha semblat que han inventat un instrument nou: un didal amb una agulla dins que fa un sorollet d'allò més original!- són dos arguments sòlids que em permeten evidenciar que dimarts gaudiré d'un bon concert.

Un mundo de 'coccinelles'..

2010-02-19T09:02:00.000-08:00

BRUSEL·LES, Febrer 2010. Anna CL.

Qui no ha après res de les àvies? Que si cuinar un bon plan de macarrons amb tomàquet. Que si un conte d'aquells que recordarás sempre. Que si elaborar un bouquet de flors silvestres per a la mama. Que si un remei casolà per a guarir una dolència puntual. Que si teixir una bufanda de llana per a l'hivern. Que si unes rosquilles dolces per acompanyar el cafè. Que si una cançó per saltar a la corda. Que si el gaudir d'unes festes d'estiu autèntiques. Que si passejar per la muntanya i recollir farigola per a una infusió. Que si agafar agulla i didal i materialitzar qualsevol idea que se'ns passi pel cap.

Fa uns dies vaig conèixer l'Andie, una noia amb un do especial per als complements. Aquesta fanàtica de les marietes va aprendre a cosir amb la seva àvia. Té unes mans hàbils i una imaginació desbordant. No la perdeu de vista!

--

¿Quién no ha aprendido algo de sus abuelas? Que si cocinar un buen plato de macarrones con tomate. Que si un cuento de aquellos que marcan la infancia. Que si elaborar un bouquet de flores silvestres para mamá. Que si un remedio casero para una dolencia puntual. Que si tejer una bufanda de lana para el invierno. Que si unas rosquillas dulces para acompañar el café. Que si una canción para saltar a la comba. Que si el disfrute de unas fiestas de verano auténticas. Que si a pasear por el monte y recoger tomillo para una infusión. Que si coger aguja y dedal y materializar cualquier idea que tenemos en la cabeza.

Hace unos días conocí a Andie, una chica con un don especial para los complementos. Esta fanática de las mariquitas aprendió a coser con su abuela. Tiene unas manos hábiles y una imaginación desbordante. ¡No la perdáis de vista!

D'Callaos treuen el Nu-flamenc del seu balcó

2010-02-01T11:56:00.000-08:00

Amb un directe enèrgic, animat i mogut, D’Callaos van presentar a la Sala Salamandra de l’Hospitalet el seu darrer disc, Des de mi balcón. En el mateix, que es pot descarregar íntegre al web oficial de la formació, el grup segueix aprofundint en el ‘Nu-flamenc’, nom amb què designen la revisió del flamenc dels anys 70 que la formació terrassenca explora.

Una combinació de cançons per escoltar, com la màgica ‘Palomas’, i altres que animen a ballar, com ‘D’prestao’ o ‘Libre’, va inundar la Sala Salamandra la nit de dissabte, 30 de gener. A través del sentiment i passió de la Canija, cantant de la formació, la banda va transmetre al seu públic la seva peculiar manera de veure la vida, des del seu balcó.

Brodas Bross puja a l'escenari del Teatre Victòria

2010-01-20T07:00:00.001-08:00

BRODAS BROS

El fenomen Fama travessa la pantalla i arriba al Teatre Victòria de Barcelona de la mà dels Brodas Bros, el primer espectacle de gran format de la companyia catalana de hip hop Brodas (2006). Aquesta serà la primera vegada que el hip hop trepitja l’escenari d’un teatre així que... ¿què espereu per veure-ho? Dansa, disciplina, actitud, flow, energia i moviment, molt de moviment, es combinen en una actuació que, de ben segur, ens farà moure el cos i desitjar amb ser uns magnífics ballarins en potencia! Si no us voleu perdre l’espectacle, que inclou l’elaboració d’un graffiti en directe , teniu una sessió diària a partir del 14 de i fins al 14 de febrer.

Contra de La Vanguardia, 04/01/2010

2010-01-07T12:09:00.000-08:00

EDUARD BIOSCA, optimista global
"El pesimista no es el que sabe ver los problemas, es sólo el que no sabe ver las soluciones a les problemas"

Antes de que cuente diez

2009-12-12T09:07:00.000-08:00

Fito & fitipaldis arriba al Palau Sant Jordi per a presentar Antes de que cuente diez, el darrer disc de la banda. 10 noves cançons per a celebrar els 10 anys que Adolfo Cabrales porta damunt dels escenaris des que va acabar l’etapa iniciàtica amb el grup Platero y Tú.

Amb Antes de que cuente diez (WARNER, 2009), disc gravat al sud de França (estudis Du Manoir) entre l’1 i el 28 de juny, la banda torna a demostrar que la senzillesa musical és sublim. El cinquè disc d’estudi de Fito&fitipaldis demostra la personalitat del grup i la seva música: una barreja de principis, guitarres, canvis de ritme, rocanrol, saxos, blues i lletres d’allò més sinceres; tot conduint per la inconfusible veu trencada de Fito.

Us deixo amb el single de presentació per anar fent boca..

Kings of Convenience a Barcelona

2009-11-05T08:18:00.000-08:00

Les darreres informacions sobre el Palau de la Música tenien a veure amb tot menys amb el noble art de combinar sons i silencis utilitzant els principis fonamentals de la melodia, l’harmonia, el ritme i el timbre. Demà, divendres, 6 de novembre, estem d’enhorabona, doncs la música indie-pop-folk del duet noruec Kings of convenience omplirà el Palau. Aquest concert serà la presentació del darrer disc d’Erlend Øye i Eirik Glambæk Bøe, Declaration of Dependance (2009). El tercer àlbum d’estudi de la banda després de cinc anys de silenci s’ha gravat a Bergen –Noruega- i Itàlia; i, a diferència dels discos precedents, gira entorn a la veu i la guitarra acústica.

Fonts:
www.billboard.com
http://es.wikipedia.org/wiki/M%C3%BAsica

Al mar..

2009-10-29T05:13:00.000-07:00

Els concerts de La Mercè representen una bona ocasió per descobrir nous talents musicals o veure com sonen grups que, tot i que coneixies, no havies tingut l'ocasió d'escoltar en directe. L'aposta per la música segueix sent un dels trets d'identitat de la festa major de Barcelona i un dels reclams més sentits de les persones que la viuen.

Aquest 2009, a l'espai de l'Antiga Fàbrica Damm el BAM va apostar pel grup català de l'any Manel, que va oferir un concert dissabte, 26 de setembre. Aquest acte va representar un pas endavant en la seva constitució com a banda de referència en el panorama musical català.

De les cançons que van interpretar en directe, em quedo amb aquesta:

El directe va ser espectacular i la lletra em segueix posant la pell de gallina..

Al mar, Manel
Tu i jo hem sopat en bons restaurants,
tu i jo hem ballat a la llum d’un fanal,
tu i jo volavem en un Ford Fiesta groc,
tu i jo hem cantat a la vora del foc.
Tu i jo hem buscat coses similars,
tu i jo hem tingut el cap ple de pardals,
tu i jo dalt de la nòria,
tu i jo i la nostra història,
però tu i jo no ens hem banyat mai al mar, al mar, al mar.

Plantem les tovalloles, convido a un gelat,
juguem amb alegria, esquivem passejants.
A l’horitzó es divisen les veles
d’uns nens que fan optimist a la cala del costat.
Dormo una estona, a la que bufa la mar,
així estirada se’t veu espectacular
llarga i blanqueta a la sorra llegint
intrigues de final inesperat.
Es abusiva tanta calor.
T’incorpores i et poses bé el banyador,
amb el peu calcules com està l’aigua
i tot esta llest per tal que entrem al mar.

Així doncs si un dia vens i passes per aquí,
i sí malgrat la feina trobem un matí,
no em perdonaria mai, no podria assumir,
no agafar-te amb la moto i que no fessim camí,
molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món,
hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons,
tu i jo asseguts a la barra d’un bar,
sona bona música i som davant del mar.

Manolos

2009-10-24T06:35:00.000-07:00

Passejant per casa, he trobat el Domingo del 4 d'octubre de 2009 de El Periòdico. Fullejant-lo, he arribat a una entrevista de Miguel Polo a Manolo Blahnik, el dissenyador de sabates més influent del món segons The New York Times i el preferit de Carrie Bradshaw -qui no recorda la seva devoció per les Manolos?-.

Una declaració m'ha cridat l'atenció: "Las deportivas son para correr, pero la gente las usa para caminar. Un reflejo de cómo marcha la sociedad". Dóna que pensar..

Sidonie encén la foguera a Barcelona

2009-08-25T13:53:00.000-07:00

FOTO: Anna Casasayas i Lacambra

Avui he tingut l’oportunitat i el plaer de conèixer els integrants de Sidonie. Des de fa un parell de mesos estic realitzant pràctiques com a redactora al programa Els Matins, de TV3; i aquest matí, el grup ha vingut a presentar el seu darrer disc, El incendio. Com a bona gruppie, he aprofitat el seu pas pels estudis de Televisió de Catalunya per a parlar-hi una estona abans de l’actuació. Mentre es posaven la jaqueta o apagaven el seu cigarret, agafaven els instruments i passaven a maquillatge; els he felicitat pel disc –que m’ha captivat des de la primera escolta-, els he fet unes quantes preguntes –l’instint periodístic i curiós mai m’abandona- i els he ofert un exemplar de El incendio per a que me’l signessin. 10 minuts amb Sidonie han estat més que suficients i he tornat a la redacció amb un somriure d’orella a orella.
A l’arribar a casa, he tornat a escoltar el cinquè disc de la banda. Una cançó rere l’altra, sense temps a deixar la cantarella sidoniana, sense un segon de pausa per abstreure’s en els propis pensaments. El incendio s’escolta de cap a peus, sense pausa. 12 cançons, 40 minuts dedicats a la música pop en estat pur. Com diuen Sidonie, l’escolta del disc ha de ser “un acte apassionat i impulsiu en el que no intervingui la raó", segons reconeixen els integrants de la banda. “Exactament com l’acte de sentir i fer l’amor", afegeixen.
La influència i devoció de Sidonie per The Beatles es fa pal·les a totes i cadascun dels temes que composen El Incendio. El format tornada i estrofa fàcil de recordar i encomanadissa és una constant a l’àlbum. I és que com Marc Ros comenta “Si és melòdicament xiulable a la dutxa és bona”. La càpsula pop, nom que Sidonie ha donat als temes curts i contundents que nodreixen el seu darrer disc, resulta ser tot un encert.
La targeta de presentació de El incendio, que duu el mateix nom que l’àlbum, no deixa a l’oïdor indiferent. Energia, puresa i identitat. Sidonie és tot això i més: són un incendi sense control. Escoltant-lo detingudament, en aquest tema es percep una petita retirada als acords inicials de la mítica sintonia de El Equipo A. Els que varem néixer a la dècada dels 80 agraïm aquest homenatge, potser no intencionat sinó inconscient, a una de les sèries que van marcar la nostra infantesa.
El segueix La sombra, un tema amb cops musicals forts que manté l’estil pop inconfusible de Sidonie. Ens ofereix un missatge clar: “yo soy tu sombra en la pared // dónde vayas tú, te seguiré”. L’amor es mostra com aquell sentiment omnipresent, que segueix els amants allà on van.
No podia faltar la col·laboració d’una veu femenina al disc. I en aquesta ocasió, Sidonie ha comptat amb Miri Ros, la germana de Marc Ros, a Un día más en la vida. Aquesta cançó és una crida a l’optimisme: “un día más en la vida // es un día más”. Sembla com si Sidonie ens encoratgés a alegrar-nos d’estar vius i gaudir del temps del que disposem.
La segueix Algo nos pasará. Sens dubte, la meva cançó preferida del disc. A l’escoltar-la, l’oïdor no pot sinó pensar en aquelles històries ni tan sols iniciades que han anat passant al llarg de la seva vida. I, en aquest endinsar-se en la pròpia història, cadascú arriba a aquella història, LA història inacabada, que encara fa regirar quelcom dins el cor.
I arribem a Por ti, el tema romàntic per excel·lència a El Incendio. Amb un ritme més lent i una base musical dolça, se’ns enduu en un sospir cap al somriure més profund. Em quedo amb una frase: “Y es que me salen rosas de la boca // cuando me preguntan por ti”. I és que l’amor segueix sent el sentiment més gran que podem experimentar.
Anem cap al rock més pur amb ¡Viva el loco que inventó el amor! Amb reminiscències elvisianes –l’estil d’Elvis Preysler es deixa entreveure entre els acords d’aquest tema- i un ritme de pandereta que convida al ball, la veu de Marc Ros ens recorda que “bonito es // esto del amor // que nos rompe y nos parte en dos”.
Un inici instrumental ens presenta A la vera del mar. El disc torna a un ritme més enèrgic, atenuat amb l’encertada incorporació de diversos instruments de corda -violins, violes, cello- i vent –trompeta-. La desesperació fàcilment associable a l’amor queda perfectament retratada en aquest tema. Com a mostra, una frase: “te busco cansado y desnudo a la vera del mar”.
Al viento, tema escrit per Jesús Serna, destaca per la influència de la música havanera en el seu ritme i els seus compassos. El disc s’alenteix per a delectar els oïdors amb un tema amb una clara influència de la música tradicional catalana.
Ritme dels anys setanta per a donar pas a Sin querer, una cançó alegre i suau que relata els records que queden de qualsevol història d’amor. Tots tenim un indret especial, una flor concreta, una paraula màgica que, tot i que la història acabi, sempre ens recordarà a l’altra persona.
A Nueva York, Sidonie fa un retrat personal de la ciutat que mai dorm. El tema deixa intuir un ritme country en un segon pla, però el pop segueix predominant per damunt d’altres influències musicals. Tot i que els elements que destaquen de la ciutat no són de la seva cara més amable i coneguda; el to del tema ens fa entreveure que els integrants del grup li tenen una estima especial.
Te quiero. La paraula vetada fins al 2009 per a Sidonie tanca cada estrofa d’aquest En mi garganta. I és que el grup mai havia parlat en primera persona sobre aquest boig i profund sentiment que és l’amor. Escoltant aquesta cançó una es pregunta per què no ho havien fet abans! Podria haver aprofitat la visita d’aquest matí al camerino número 17..
I per a tancar, El adiós, un tema ple d’energia per a acomiadar a les orelles de l’oïdor de 40 minuts de pop de qualitat en castellà. Però dins l’irreversible final del disc, Sidonie segueix cantant a l’amor. Romeo i Julieta, unes mans que es busquen i uns ulls cecs de matinada s’acomiaden fins a la propera.

FOTO: Anna Casasayas i Lacambra

"Siempre cara"

2009-08-10T05:33:00.000-07:00

El món del futbol ha patit un fort cop al perdre a un dels millors defenses de la Lliga espanyola. Dani Jarque, jugador de l'Espanyol, va morir a causa d'una asistolia mentre es trobava concentrat amb el seu equip a terres italianes. El defensa català, de 26 anys, havia estrenat el nou estadi de Cornellà, inaugurat fa tot just una setmana, com a capità blanc-i-blau.

En una de les darreres entrevistes que va concedir al diari El País, el passat 30 de juliol, Jarque parlava de la seva recent designació com a capità perico que, com ell mateix deia, no li quedava gran ja que es trobava preparat per a posar-se al capdavant de l'equip. "Es un orgullo, una recompensa a una vida entregada al club, una satisfacción redonda por estrenar el brazalete en un campo nuevo" explicava."Es la bomba", afegia el defensa que havia dedicat la major part de la seva carrera esportiva al club espanyolista. A la pregunta "¿Cara o cruz?", Jarque responia contundent "Siempre cara". Jarque era el símbol de l'espanyolisme, una persona sorgida de la cantera de l'equip que, amb treball, esforç i dedicació, s'havia guanyat el respecte dels seus companys i de l'afició; i, el més important, la confiança del seu entrenador.

Les mostres de condol s'han anat succeïnt des de dissabte. L'entrenador de l'Espanyol, Mauricio Pochettino, va oferir ahir les primeres declaracions després de la mort de Dani Jarque. "Era una persona intachable y un gran profesional. Es una pérdida muy grande para su familia y para el Espanyol, una pérdida muy dura de asumir", va reconèixer davant dels micròfons de LaSexta. El president del FC Barcelona ha assenyalat que tant ell com la família barcelonista "estem consternats davant d'aquest tràgic succés i que lamentem profundament". L'entrenador del Barça, Josep Guardiola, va voler expressar "el meu màxim condol sobretot per a la seva família, per a la seva companya i per a l'Espanyol". "Estem aquí per a qualsevol cosa que necessitin", va afegir en la roda de premsa posterior al partit que l'equip va jugar contra el Chivas. Ernesto Valverde, qui va ser entrenador de Jarque a l'Espanyol i actualment dirigeix al Villarreal, ha assenyalat que "des que me n'he assabentat de la notícia, encara no m'he refet, sobretot, per com era Jarque". "Era un jugador súper fort, súper sa i molt important al vestuari", ha declarat.

La porta 21 del nou estadi (el número del dorsal de Jarque, que serà retirat pel club) és des d'ahir diumenge el punt de trobada de milers d'aficionats espanyolistes que s'hi apropen per retre homenatge al jugador desaparegut. Pancartes, espelmes, fotografies, samarretes de l'Espanyol -entre elles la de Nico Pareja, que es va desplaçar fins al nou estadi per a deixar la seva- van omplint l'ampli vestíbul de l'estadi. Entre els assistents s'ha aixecat una reclamació que, hora rere hora, va adquirint més força: que l'estadi dugui el nom de Dani Jarque. Un grup de socis ha començat a recollir signatures per a convèncer a la directiva del canvi de nom.

Abbey Road

2009-08-08T04:48:00.000-07:00

Aquest és el pas de zebra més conegut del món sencer. Des que els quatre components de The Beatles van creuar Abbey Road, a Londres, davant l'objectiu de la càmera d'Iain McMillan, aquest indret de la capital britànica s'ha convertit en lloc de peregrinatge per als turistes, amants de la música de The Beatles, que visiten la ciutat. Avui, aquesta foto, compleix 40 anys.

La instantània es va convertir en la portada del disc que la banda va grabar el 1969, que duu el mateix nom. Aquest LP està considerat un dels més importants dels anys 60; i, per a molts, és el més representatiu de The Beatles.

La teoria afirma que amb aquesta foto la banda va voler escenificar un seguici fúnebre: John Lennon amb trajo blanc de sacerdot; Ringo Starr vestit de negre en el seu rol d'empresari de pompes fúnebres; McCartney amb trajo fosc, descalç i amb el pas canviat fent de mort; i George Harrison, amb texans , com un enterrador.

En una data tan assenyalada com la d'avui, milers de beatlemaníacs es donaran cita al pas de zebra londinenc, esdevingut destí turístic de la capital britànica, per a retre el seu peculiar homenatge als quatre de Liverpool.

Gran fotògraf, grandiosa banda i perfecta instantània!

Hoy..

2009-03-11T08:43:00.000-07:00

Roma, 2 de març de 2008

Hoy es uno de esos días en los que no enerva quedarse en casa. Hoy es uno de esos días en los que sabes que el trabajo va a ocupar toda tu tarde y no te importa. Hoy es uno de esos días en que vas a pasar horas y horas delante del ordenador, elaborando un preciosísimo reportaje en el que vas a dejar ir tu imaginación, vas a dejar que tus dedos recorran a su antojo el teclado mientras tu mente les transmite las frases exactas para transmitir una idea, una sola, que enlaza a todas las demás.

Hoy es uno de esos días en los que, en un momento de distracción, diriges la mirada al calendario que tienes encima de la mesa del escritorio y te das cuenta de que es miércoles –miércoles!- y que llevas días dedicada por completo a la universidad. En ese mismo instante, ves que el miércoles será igual que el martes e igual que el lunes que acaban de pasar, es decir, agotadoras horas de esfuerzo dedicadas a trabajos que, aunque has estado todo el trimestre elaborando, aún no has terminado. No por falta de ganas. Tampoco por falta de empeño. Simplemente, porque te has tomado tu tiempo para ir haciendo con calma y ahora, la cuenta atrás da un toque de alerta: “te queda cada vez menos..”. Así que decides, no sin protestar para tus adentros, dejar a un lado tu vida social, no pasarte por el bar donde sabes perfectamente que tus amigos van a estar viendo el partido de esta noche –y aquí te dices a ti misma: “¡Ni el Barça me levanta de la silla!”-; ponerte cómoda, prepararte un café –largo, porque te va a acompañar durante un rato- y sentarte ante una pantalla y una hoja de texto para dejar que tu cabeza –lugar dónde tienes almacenadas las ideas dispuestas a salir, allá tu si consigues que lo hagan ordenadamente-, tus dedos –hábiles las primeras horas, luego decaen y toca descansar brevemente para retomar su tarea habitual- y tu olfato e instinto periodísticos tengan vía libre para crear.

Y entonces piensas: “esta es la vida de la periodista”. Sentada delante de un ordenador; con un café en la mano; el cansancio acumulado de días trabajando casi sin parar; con una idea en la cabeza y buscando las palabras exactas, la frase idónea, el titular acertado para transmitirla. Y te das cuenta que no todo es salir a la calle a buscar la noticia, sino que también toca trabajar encerrada en casa. Y piensas: “¿siempre será así?”.

Das Making off session..

2009-03-05T09:14:00.000-08:00

Rubianes, solamente..

2009-03-05T03:04:00.000-08:00

Realitzadora per un dia.. de moment!

2009-03-03T14:12:00.000-08:00

Com Ed Harris a The Truman Show. Així em vaig sentir ahir mentre, sota les meves indicacions i la col·laboració de tot l’equip, es va anar construint Cafeïna, el Magazine del nostre grup de Taller de Televisió. Moltes preguntes em venien al cap –segur que ho estic fent bé? El joc de càmeres és el correcte? Vols dir que aconsegueixo captar en imatges l’essència del Cafeïna?-; molts nervis es movien pel meu cos 5 minuts abans de començar –de fet, encara no sé pas com van desaparèixer com si res-; mil coses em passaven pel cap –estarà tot a punt? Les companyes i companys estaran preparats per començar? Tothom té clara la seva tasca?-; la pressió de fer-ho bé m’observava de ben aprop.. Però va ser començar el compte enrera i tots els dubtes van anar desapareixent progressivament. 10.. 9.. 8.. 7.. 6.. 5.. 4.. 3.. 2.. 1.. Comencem! I el programa va anar sortint sol, perfectament conduit per la Gina –increïble presentadora-, acompanyada pel seu becari-precari –rol portat a la perfecció per Xavier Mellado-, interrompuda pel director de la cadena –Uri, la teva conversió en magnat del món audiovisual va resultar molt convincent- i visitada per col·laboradores, col·laboradors, convidades i convidats que van fer que 2 hores dirigint càmeres, insertant vídeos i tallant per anar a publicitat fossin la millor manera de passar un dilluns tarda a Taller de Televisió.

El lector pot pensar que l’estada a control es va desenvolupar entre cotó fluix i bombolles de sabó –així sento i imagino els moments dolços, tranquils i agradables- però, com tothom sap, als directes sempre hi ha moments de nervis, petits errors –que tots i cadascun de nosaltres podem cometre-, ordres que es donen tard, confusió, nervis.. Però res que no es pugui reconduir amb la cooperació i bona voluntat de totes les persones presents a control i plató. Tot es pot millorar, és cert, però estic satisfeta del resultat obtingut!

Realitzar és una tasca interessant, divertida i entretinguda en la que, per unes hores, et sents Déu. El nostre amic Rubén G. ja m’ho havia comentat –ell va fer de realitzador al primer trimestre-, però hasta que no lo vives en carnes propias, no entens del tot la frase. Ahir vaig ser Deessa. Cert. I una deessa parladora –la comunicació és l’eina clau per al bon desenvolupament d’una tasca en equip- que va intentar fer la tasca assignada de la millor manera possible i la va gaudir com la que més!

Per a quan el proper Cafeïna?

Roba, roba i més roba!

2009-02-25T08:10:00.000-08:00

"Feu allò amb el que us sentiu bé". "El Magazine és per a que us divertiu". Antoni Esteve ens diu això i, obvio, nosaltres ens ho prenem al peu de la lletra! Estem en crisi i aquesta arriba a tots els àmbits de la nostra vida. Fins i tot afecta al nostre armari! Així que, ni cortas ni perezosas, la Xènia i jo hem centrat la nostra peça en la recerca de la solució perfecta per estar divines fins i tot en època de "vacas flacas".
Dilluns, el resultat.

Das Magazine!

2009-02-22T02:10:00.000-08:00

Una setmana i un dia per a emetre el Magazine d'aquest trimestre i d'aquest estupendu equip de treball. I la pregunta segueix a l'aire: com el farem? Quina estratègia sorprenent escollirem els de l'equip d'edició per a que el programa sigui sensacional? (aquí no confonguem "sensacional" -adjectiu perfecte per a descriure el que tenim al cap les 4 ments pensants de redacció- amb "sensacionalista" -on no voldríem caure per res del món-)

El format escollit serà aquest, que està creant escola?

O més aviat, tirarem cap a la versió tradicional?

Ens deixarem seduir pel format dels matins a Antena3?

O ens deixarem endur pel format de "la casa"?

La resposta a aquesta difícil i complicada decisió, després de la publicitat.

“Un acte més violent que festiu”

2009-02-13T13:14:00.001-08:00

L’acte inaugural del Nou Campus de la Comunicació de la UPF enfronta estudiants i rectorat

El dret de reunió i llibertat d’expressió són bàsics en una Democràcia i aquest fet va quedar clar en la inauguració del nou Campus de la Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Una cinquantena de persones es van manifestar al recinte de la universitat en contra de la privatització que suposa el Pla Bolonya i l’Espai Europeu d’Educació Superior, provocant canvis en la celebració de l’acte d’inauguració del Nou Campus de la UPF. “Això passa quasi sempre que es fan inauguracions”, explicava Xavier Trias, cap de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona. “Hi ha gent que ho utilitza per a protestar per les reivindicacions de diferents col·lectius. És la norma democràtica d’un país”, afegia Trias. “El que no es pot permetre i més en dies feliços com aquest”, comentava Mònica Terribas, directora de TV3, “és que estiguem amb aquesta tristor de tenir un acte més violent que festiu”. L’arrel del conflicte entre institucions i estudiants rau, per a la directora de TV3, en el fet que “entre tots no hem treballat prou els ponts de diàleg”. L’acte va comptar amb la intervenció del President de la Generalitat, José Montilla, el rector de la UPF, Josep-Joan Moreso, el conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet, el secretari d’Estat d’Universitats, Marius Rubiralta, i l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu.

La reivindicació del col·lectiu estudiantil era clara. “Volem una universitat pública i de qualitat”, reclamava des de la tarima d’intervencions situada al recinte de la UPF la Coordinadora d’Assemblees d’Estudiants de Barcelona. “La inauguració del Nou Campus resulta ser un clar exemple de la instauració del poder empresarial dins la universitat”, expressava un membre de la Coordinadora. A aquestes protestes, Mònica Terribas responia afirmant que “no podem considerar que tot apropament d’una empresa a la universitat és un agressió contra la llibertat de formació”. “Aquest és un projecte que des de l’inici la indústria ha volgut compartir amb la universitat”, afegia la directora de TV3. Davant les dificultats amb què es troben les universitats per tal d’arribar a la indústria, el que hi ha darrera la relació entre la UPF i Mediapro és, segons Terribas, “la voluntat d’establir ponts” entre la universitat i “una de les empreses audiovisuals més importants a Europa”. Per tant, comentava, “apropar-s’hi i obrir la porta als estudiants és una cosa positiva”.
La pregunta és si aquestes protestes tindran l’efecte esperat. D’una banda, Mònica Terribas considera que “com a mínim incidiran en la manera d’aplicar” les lleis estudiantils. Al marge d’aquestes, comentava la directora de TV3, “hi ha una cosa que és l’esperit de les vostres reivindicacions respecte el Pla Bolonya”, algunes de les quals són “fins i tot compartides per alguns professors” afegia Terribas. Tot i que la protesta estudiantil “tingui força suficient per capgirar l’aplicació d’una llei, tampoc correspon als estudiants decidir sobre aquestes lleis”, declarava Terribas. De l’altra, Xavier Trias, cap de l’oposició a l’Ajuntament, es mostrava contundent en quant al resultat de les protestes. “No crec que canviï la opinió de tots”, va declarar, afegint que “la gent que està en contra de Bolonya s’equivoca, però tenen tot el dret a protestar”.

Reflexionem..

2009-02-09T02:42:00.001-08:00

Bé, Te Ve..

2009-02-04T14:25:00.000-08:00

Primer dilluns sense Taller de Televisió per la tarda. En un primer moment, vam quedar perplexos davant la notícia, però les nostres il·lusions de gaudir d’una tarda de no-fer-res, de rascar-nos la panxa o d’aprofitar per avançar feina –que cadascú esculli l’opció que més li agradi- es van esvahir a l’instant: la classe se substituïa per una visita a Barcelona TV i al Diari de Barcelona. Així que ens quedavem sense festa. Coneixent les arts de la UPF no sé com no vam caure des de bon principi en què no podia ser que tinguessim tanta sort.
Des de ben petita m’han encantat les excursions –la il·lusió de descobrir una cosa nova s’uneix al neguit de no saber amb què et trobaràs-, així que vaig prendre’m el canvi amb ganes. El curs passat vam poder gaudir d’una sortida periodística inigualable -assistint com a públic al programa “La Nit al dia” de la mà de la nostra estimada professora Mònica Terribas- i ahir se’ns va obrir una nova porta: la de Barcelona TV.
Veure un plató on s’està grabant un programa en directe. Parlar amb el seu presentador. Passejar per les instal·lacions de la televisió. Contemplar diversos decorats. Observar com els tècnics i periodistes de la cadena desenvolupen la seva feina. Comprovar que els programes i espais que utilitzem a la universitat són similars, si no iguals, als de BTV. Conèixer un diari virtual en estat pur, que ha eliminat la versió impresa per explotar al màxim la que li ofereixen les noves tecnologies, adaptant-se als nous costums i gustos dels lectors. Parlar amb antics estudiants de la UPF que actualment treballen a aquests dos mitjans. Creuar algunes frases amb periodistes, maquilladores, tècnics de so i d’il·luminació, dissenyadors gràfics i càmeres que et trobes pels passadissos.
Les quatre hores que vam passar al número 1 de la Plaça Tísner del barri del Poblenou van donar de si. Jo em quedo amb dues frases sobre el nostre ofici:
1. “Tractar de fer entendre el que passa”
2. Transmetre la informació “parlant normal”
Això és tot des del 22@. Fins la propera.

TN 2

2009-02-03T10:00:00.000-08:00

Analista política. Per a una politòloga, aquest és un ofici preuat, desitjat i gaudit fins a la sacietat. I aquesta ha estat la meva professió per unes hores al Segon Informatiu de Pompeu TV. Tot un repte personal, cert. Havia de ser una analista que sabia de què parlava i ho transmetia de manera coherent, directa i entenedora. Aparentment, una tasca senzilla. Però la realitat sempre escapa a les nostres previsions i ens porta per camins pels que mai ens hem aventurat abans.

Analitzar el fenomen Obama ha estat la meva comesa d’avui. Durant aquesta setmana m’he informat sobre les grans línies d’actuació del nou govern dels EUA i he fet una síntesi de les idees més importants que, com a informadora, considero que la societat ha de conèixer sobre la nova administració nord-americana. M’he posat en el rol, oi que si? La idea de base era fer un comentari en directe conduit pels presentadors de l’informatiu (la Rosa i el Xavi Mo.), així que he establert un diàleg per a donar més fluïdesa i fer la informació menys pesada (tothom sap que les anàlisi polítiques es poden fer feixugues i jo no he volgut que la d’avui fos així). L’esquema bàsic era una bateria de 4 preguntes curtes des de plató, amb una resposta de 30 segons màxim per la meva part; però els canvis d’escaleta de les últimes hores han modificat la idea inicial. El producte final ha estat una presentació del meu alter ego analista des de plató -de la mà d’un impecable Xavier Mo.- i, seguidament, he entrat en directe. Asseguda al despatx del professor –que molt amablement ens ha ajudat a aconseguir per a la intervenció en Carlos Almécija-

El que s’ha vist a pantalla han estat 1:40 minuts de comentari dens, comprensible, però dens; sense parades, ni canvis de pla ni imatges de context. La veritat és que a mi m’ha agradat el contingut, el fons de l’anàlisi; però entenc que per a l’espectador mig de televisió, acostumat a informacions senzilles, no profundes i acompanyades de recursos audiovisuals, la meva intervenció podria ser feixuga.
Tot diàleg amb la càmera té una part analítica, que l’Antoni Esteve - no sé si per costum, per fer-nos estar a la universitat una mica més del temps establert o per deixar que els nervis del “com m’haurà sortit?” ens turmentin fins passades les 19’30h del vespre- deixa sempre per a la darrera mitja hora de classe. Els meus companys de taller han confirmat la meva sospita: l’anàlisi política d’Obama ha estat poc accessible per al públic en general, se li hauria d’haver donat un to menys rigorós, més pròxim; en definitiva, menys analític i més explicatiu.

Però de tot s’aprèn en aquesta vida i de les crítiques constructives, més. Una de les coses que m’agraden d’aquest Taller de Televisió és que el que fem un dia, ens serveix per a millorar la feina del següent.

Japi Brindei

2009-02-01T12:42:00.000-08:00

24 i 25 anys no es fan tots els dies. Per això, s'ha de celebrar com cal! Què millor que una festa de disfresses? Ara mateix no se m'acut res millor..

Destrosses

2009-01-25T12:08:00.000-08:00

Acabo d’arribar a casa després d’un cap de setmana mogudet i atapeït de feina –ja se sap, a les ONGDs es treballa dia si, dia també- i la imatge que tinc gravada a la retina no és altra que la que he vist a través de la finestra del cotxe: arbres caiguts al bell-mig de la carretera, brossa arreu on mirava, panells informatius trencats. I tot a causa del vent dels darrers dos dies. No em quedo ni amb l’activitat que m’ha acompanyat –ha estat un no parar de moviment, idees, dinàmiques i riure-, ni amb la germanor que ens ha acompanyat –aquest sentiment és tan enriquidor!-, ni amb la complicitat amb els co-cap de setmanerus -boníssima paraula que acabo d’inventar.. la podria patentar, n’est-ce pas?-. Aquesta imatge m’ha sobtat, ajudant a definir el que han estat aquest dissabte i aquest diumenge a la major part de Catalunya: vent, vent i més vent, amb les conseqüències que se’n deriven. I la única frase que ha sortit dels meus llavis al contemplar aquest panorama ha estat força reveladora. “Hauria de gravar això”, li he comentat a les meves companyes de viatge. L’Anja, al volant, ha fet un mig-riure d’aquells plens de comprensió acompanyat d’un lleuger sorollet, que jo he interpretat com “mira-la, la periodista, captant la imatge del dia”. A l’arribar a casa, com tota proto-periodista amb mala consciència després de dos dies desconnectada del món –els talls d’electricitat deguts al vent han estat una constant a la casa noucentista on hem estat-; he agafat els diaris que, amb amor i amabilitat havien deixat els meus pares a la taula del menjador, conscients que jo no havia tingut temps de mirar-los, i he repassat l’actualitat que m’he “perdut” entre ahir i avui. Perdut entre cometes, perquè l’he pogut viure i sentir –mai millor dit- en pròpies carns al Pont d’Armentera. Destrosses a la major part del territori català. Problemes de circulació a les carreteres. Edificis derrumbats –especialment tràgic el cas del poliesportiu de Sant Boi de Llobregat-. Parets caigudes al Poblenou. I ara em pregunto: el Nou Campus de la Comunicació haurà quedat intacte? Demà ho comprovarem! .

Llums, càmera, acció!

2009-01-21T14:56:00.001-08:00

Taller de Televisió durant un trimestre. 8 hores setmanals segons l'horari, que es poden allargar fins que la feina ho demani. La direcció i orientació d'Antoni Esteve. Els mitjans tècnics de les noves instal·lacions de la UPF (hem estrenat el Nou Campus de la Comunicació), sempre i quan no ens fallin massa sovint. Les ments pensants de 19 persones que tenen molt a explicar, mostrar i descobrir. I tres informatius, un magazine i desenes de reportatges per a idear, elaborar i produir.

Feia temps que esperava aprofundir en el món de la tele, perquè no dir-ho! Aviam què en surt!

Show Time

2009-01-18T07:02:00.001-08:00

La manipulació dels gustos, interessos i estereotips del públic amb finalitats televisives (augment de l’audiència). Aquesta és la realitat que tracta Show Time, el film de Tom Dey. La idea del mateix és bàsica: com els productors de televisió agafen qualsevol issue d’actualitat i n’intenten fer un programa de TV.

L’argument del film gira entorn a dos policies molt diferents entre ells: el detectiu Mitch Preston (Robert De Niro) -un home de poques paraules, poca paciència i encara menys estil- i l’agent de patrulla Trey Sellars (Eddie Murphy) -un actor frustrat que passa les seves jornades laborals arresten a carteristes i les nits perfeccionants poses d’acció davant d’un mirall, esperant la gran oportunitat que canvïi la seva vida-. Aprofitant una situació excepcional que connecta la policia i els periodistes d’una cadena de televisió pública (el detectiu Mitch trenca la càmera d’un periodista que el seguia en una redada a uns narcotraficants), el cap de policia és convençut per la productora de Max’s TV, Chase Renzi (Rene Russo), de la publicitat que suposaria per al cos el fer un reality show sobre policies. Un equip o ENG seguirà en Mitch i en Trey dia i nit per a fer un programa en directe sobre els dos protagonistes.

El rol dels periodistes mostrat en aquesta pel·lícula resulten força alarmants..
1. persones que extorsionen als policies per tal d’aconseguir un programa “exclusiu”, sense importar-los massa l’opinió dels seus protagonistes.
2. persones que, segons els protagonistes del mateix reality show, no tenen una feina de debó, sinó que es dediquen a “fer la mona” darrera les cintes de la policia.
3. la fredor de la productora al declarar la necessitat d’incloure “un tipus còmic d’una minoria racial” per tal d’arribar a més públic.
4. la tergiversació de la realitat per tal de fer-la més atractiva per a l’audiència.
5. la frivolitat en el tractament i definició de la societat nord-americana: “això és Amèrica, tothom vol sortir per TV”; com si aquest fet ho justifiqués tot a la TV.

i donen que pensar..

Sud-àfrica està de dol..

2009-01-02T08:45:00.001-08:00

Helen Suzman, una de les lluitadores contra el règim de l’Apartheid de Sud-àfrica, ha mort als 91 anys. Va ser professora d’economia a la universitat fins el 1953, quan va començar la seva carrera política. Va ser una dona crítica amb el sistema de l’apartheid en una època en què era insòlit que els blancs incidissin en aquest tema. Suzman va ser, durant 36 anys, l’activista blanca contra la discriminació racial més famosa de Sud-àfrica; i la única parlamentària del Partit Progressista–antecedent de l’actual Aliança Democràtica- i pràcticament la única lluitadora contra l’apartheid en el legislatiu Sud-africà.

Candidata al Premi Nobel de la Pau en dues ocasions, es va guanyar els elogis d’organitzacions de drets humans en tot el món per la seva activitat en defensa dels drets de la majoria negra.

Flashion..

2008-12-22T04:08:00.000-08:00

Què bé senta acabar els exàmens, els treballs, l'estress estudiantil, les presses diàries, l'agobiament i atrapamenta pompeià.. en fi, que estar mig de vacances no està gens malament!!
Avui postejo amb una foto de la darrera Lluna Vivent, una iniciativa ciutadana de les entitats, associacions i botigues-taller del carrer de la Lluna del barri del Raval. Com a membres organitzadors de la mateixa, les nenes d'Agermanament vam passar per totes i cadascuna de les activitats que, amb tantes ganes, s'havien muntat al carrer per gaudir d'una nit de lluna plena a Barcelona. La imatge és de l'acte proposat pel Taller del Travès: Flashion! Va ser mooolt divertida! Aviam què fem a la propera Lluna!!

Nou Capitalisme? No gràcies!

2008-12-01T08:17:00.000-08:00

La crisis financiera esta de nuevo aquí destrozando nuestras economías, golpeando nuestras vidas. En la última década sus sacudidas han sido cada vez más frecuentes y dramáticas. Asia Oriental, Argentina, Turquía, Brasil, Rusia, la hecatombe de la Nueva Economía, prueban que no se trata de accidentes fortuitos de coyuntura que transcurren en la superficie de la vida económica, sino que están inscritos en el corazón mismo del sistema.

Esas rupturas que han acabado produciendo una funesta contracción de la vida económica actual, con el aumento del desempleo y la generalización de la desigualdad, señalan la quiebra del capitalismo financiero y significan la definitiva anquilosis del orden económico mundial en que vivimos. Hay pues que transformarlo radicalmente.
Esto saldra antes del leer mas

En la entrevista con el Presidente Bush, Durao Barroso, Presidente de la Comisión Europea, ha declarado que la presente crisis debe conducir a "un nuevo orden económico mundial", lo que es aceptable, si éste nuevo orden se orienta por los principios democráticos –que nunca debieron abandonarse – de la justicia, libertad, igualdad y solidaridad.

Las "leyes del mercado" han conducido a una situación caótica que ha requerido un "rescate" de miles de millones de dólares, de tal modo que, como se ha resumido acertadamente, "se han privatizado las ganancias y se han socializado las pérdidas". Han encontrado ayuda para los culpables y no para las víctimas. Es una ocasión histórica única para redefinir el sistema económico mundial en favor de la justicia social.

No había dinero para los fondos del Sida, ni de la alimentación mundial… y ahora ha resultado que, en un auténtico torrente financiero, sí que había fondos para no acabar de hundirse los mismos que, favoreciendo excesivamente las burbujas informáticas y de la construcción, han hundido el andamiaje económico mundial de la "globalización".

Por eso es totalmente desacertado que el Presidente Sarkozy haya hablado de realizar todos estos esfuerzos con cargo a los contribuyentes "para un nuevo capitalismo"!... y que el Presidente Bush, como era de esperar en él, haya añadido que debe salvaguardarse "la libertad de mercado" (¡sin que desaparezcan los subsidios agrícolas!)…

No: ahora debemos ser "rescatados" los ciudadanos, favoreciendo con rapidez y valentía la transición desde una economía de guerra a una economía de desarrollo global, en que esa vergüenza colectiva de inversión en armas de 3 mil millones de dólares al día, al tiempo que mueren de hambre más de 60 mil personas, sea superada. Una economía de desarrollo que elimine la abusiva explotación de los recursos naturales que tiene lugar en la actualidad (petróleo, gas, minerales, coltán…) y se apliquen normas vigiladas por unas Naciones Unidas refundadas -que incluyan al fondo Monetario Internacional, al Banco Mundial "para la reconstrucción y el desarrollo" y a la Organización Mundial del Comercio, que no sea un club privado de naciones, sino una institución de la ONU- que dispongan de los medios personales, humanos y técnicos necesarios para ejercer su autoridad jurídica y ética eficazmente.

Inversiones en energías renovables, en la producción de alimentos (agricultura y acuicultura), en la obtención y conducción de agua, en salud, educación, vivienda,… para que el "nuevo orden económico" sea, por fín, democrático y beneficie a la gente. ¡El engaño de la globalización y de la economía de mercado debe terminarse! La sociedad civil ya no será espectador resignado y, si es preciso, pondrá de manifiesto todo el poder ciudadano que hoy, con las modernas tecnologías de la comunicación, posee.

¿"Nuevo capitalismo"?. No! Ha llegado el momento del cambio a escala pública e individual. Ha llegado el momento de la justicia.

Font: Carta "¿Nuevo Capitalismo? ¡No!, signada per Federico Mayor Zaragoza, Francisco Altemir, José Saramago, Roberto Savio, Mario Soares i José Vidal Beneyto. Novembre de 2008

El cambio climático como freno

2008-10-10T01:43:00.001-07:00

2.600 millones de los pobres del mundo sufren a diario las consecuencias directas del cambio climático. Los vínculos entre ambiente, salud y pobreza ya no pueden dejarse de lado, según expertos de la ONU."Desarrollo y ambiente tienen que ir de la mano", dijo el martes pasado el secretario general adjunto de la ONU (Organización de las Naciones Unidas), Ad Melkert, cuando la Alianza Pobreza y Medio Ambiente (PEP, por sus siglas en inglés) se reunió para discutir la relación entre ambiente, cambio climático y los Objetivos de Desarrollo del Milenio. La PEP es una red informal de agencias para el desarrollo y representantes de los estados miembro de la ONU. "No hay manera de distinguir agendas. Invertir en manejo ambiental es un vínculo crucial y a menudo faltante para reducir la pobreza y mejorar la salud", afirmó Melkert.
Los Objetivos de Desarrollo para el Milenio, definidos en 2000 por la Asamblea General de la ONU, incluyen reducir a la mitad la proporción de personas que padecen pobreza y hambre respecto de 1990, garantizar la educación primaria universal, promover la igualdad de género y reducir la mortalidad infantil y la materna. También combatir el sida (síndrome de inmunodeficiencia adquirida), el paludismo (malaria) y otras enfermedades, asegurar la sustentabilidad ambiental y
fomentar una asociación mundial para el desarrollo, todo esto con 2015 como fecha límite. Aunque el cambio climático "afecta a todos, tanto países industrializados como en desarrollo, los más pobres son los que más sufren", por su alta exposición a los efectos de este fenómeno y por su limitada capacidad para adaptarse, enfatizó Melkert. "Éste es el desafío básico", dijo Richard Carey, de la Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económicos (OCDE), que reúne entre su treintena de miembros a todas las del Norte industrializado. La ronda de conversaciones de la PEP se celebró en vísperas de la evaluación de alto nivel sobre el cumplimiento de los Objetivos del Milenio encabezada por el secretario general Ban Ki-moon con jefes de Estado y de gobierno y representantes del sector privado. "Los resultados de esta discusión se presentarán en la reunión de alto nivel", dijo Angela Cropper, subdirectora ejecutiva del Programa de las Naciones Unidas para el Medio Ambiente (Pnuma). Ubicar la lucha contra el cambio climático "en el centro" del debate sobre los Objetivos del Milenio ayudará a lograrlos, sostuvo. Ban llamó a establecer un "liderazgo global" para abordar el cambio climático en su discurso ante la 63 sesión de la Asamblea General. "Urjo a los gobiernos de todos los estados miembro de la ONU a demostrar su liderazgo mundial" en la materia, dijo Ban. Aunque los participantes en el debate de la PEP fueron muy optimistas sobre un cambio de actitud de Estados Unidos en materia de cambio climático, el presidente George W. Bush no mencionó el asunto en su discurso del lunes ante la Asamblea General. "En los países industrializados, todos esperan que el problema no llegue a casa. Pero llegará. Todos lo saben. Incluso Estados Unidos se dio cuenta de que sufre más huracanes y desastres naturales", dijo a IPS el ministro de Educación de Tanzania, Jumanne Maghembe. El viceprimer ministro de Papúa-Nueva Guinea, Puka Temu, añadió que Washington debería asumir un rol activo en relación a la Convención Marco de las Naciones Unidas sobre el Cambio Climático. La próxima Conferencia sobre Cambio Climático se realizará a fines de 2009 en Copenhague. De esta conferencia surgirán nuevas limitaciones de emisiones de gases de efecto invernadero luego de 2012, cuando expire el Protocolo de Kyoto. "En este contexto, el apoyo de Estados Unidos es absolutamente necesario", dijo Temu a IPS. De todos modos la sustentabilidad ambiental no logra la "atención mundial" que se merece. "Entre los ocho Objetivos del Milenio, el menor progreso fue el del objetivo número siete" sobre la sustentabilidad ambiental, destacó Cropper. "Se movilizaron 700.000 millones de dólares muy rápidamente" para socorrer a Wall Street, pero "no se movilizó prácticamente ningún fondo para proteger el ambiente a fin de lograr los Objetivos del Milenio", señaló Temu.Jonathan Lash, presidente del Instituto de Recursos Mundiales, con sede en Washington, lamentó que las cuestiones ambientales a menudo sean desatendidas durante las crisis financieras."El rescate es posible en Wall Street", pero no hay rescate para la naturaleza y el clima, dijo. "Tenemos que vivir con las consecuencias", agregó. Según un estudio realizado por la Organización Mundial de la Salud (OMS) en 2007, más de 40 por ciento de las enfermedades atribuidas a factores ambientales recaen sobre menores de cinco años."Tres millones de niños y niñas mueren anualmente de enfermedades como diarrea, que son prevenibles", dijo Margaret Batty de la organización sin fines de lucro WaterAid. "Si continuamos actuando del modo habitual, llegaremos 100 años tarde a cumplir el objetivo de saneamiento. ¿Quién quiere esperar tanto tiempo para ir al baño?", planteó Batty.Por eso, "el tiempo para la acción es ahora" enfatizó Ban el lunes, cuando se reunió con los gigantes de la publicidad mundial para lanzar una asociación a fin de reducir las emisiones de gases invernadero. Sólo los gobiernos nacionales fuertes pueden dar poder a las comunidades rurales para desarrollarse sin crear nuevos problemas como la deforestación, dijo Temu a IPS. "Los donantes no deberían simplemente usar el sistema de un país" para llevar su asistencia a las poblaciones, sino que deberían "trabajar con países en desarrollo y asegurarse de que tengan su propia capacidad para administrar sus propios asuntos de modo exitoso, para crear estrategias de desarrollo en sus agendas", dijo Carey. Esto ya está ocurriendo en algunos países, como Tanzania. Además de implementar una nueva estrategia de reducción de la pobreza, el Ministerio de Ambiente de ese país aumentó su presupuesto anual de 400.000 dólares en 2006 a 3,2 millones de dólares hoy, "comunicando efectivamente la importancia del ambiente para el desarrollo y la economía", dijo Philip Dobie, director del Centro para la Pobreza y el Medio Ambiente. "Las amenazas del cambio climático son mucho más que amenazas ambientales. Amenazan cada aspecto de nuestras economías y cada aspecto del desarrollo", según Melkert. "Los líderes mundiales deben reelaborar la teoría económica", dijo Temu, cuyo país es el tercero más forestado del mundo, con 87 por ciento de la población viviendo en áreas rurales y dependiendo fuertemente de los recursos naturales para subsistir. Temu exigió un "amplio marco de trabajo para reducir las emisiones de carbono como primer paso", enfatizando que el "entorno natural debe ser visto como el motor para la creación de riqueza".

fuente: Monika Manke - ipsnoticias.net

ShowTime

2008-07-29T08:16:00.000-07:00

L'estiu. Aquella època de l'any en què no passa absolutament res. Aquella època en la que, segons es comenta, els periodistes ens hem d'inventar notícies per a omplir les pàgines dels diaris, aquell fenòmen que es coneix amb el nom de "la serp d'estiu".
També és aquella època en què les cadenes de televisió omplen la seva graella amb múltiples programes d'entreteniment. Es veu que el públic no està preparat ni té les ganes ni energies suficients com per posar-se davant la petita pantalla i pensar en el que li diuen, en com li ho diuen o el per què li ho diuen. Es veu que prefereix riure o passar una bona estona assegut al sofà o a la cadira, depenent de quin dels dos elements quedi més aprop de l'aire condicionat, el ventilador o la finestra. Aquesta sembla ser una raó suficient per a justificar l'allau de concursos, sèries de televisió, realities,
La darrera "novetat" estiuenca l'he trobada a la televisió argentina: ShowMatch.

Un programa on el caño (barra vertical) és el protagonista. Al seu voltant, ballarins, "estrelles" i famosos argentins realitzen el "baile del caño", consistent en moure el cos de manera insinuant i provocativa mentre es balla. El topless, coreografies eròtiques, mirades lascives i poca roba són els ingredients essencials d'aquest nou ball, que causa furor entre el públic argentí. No m'estranyaria que es convertís en el ball de moda d'aquest estiu 2008.. ho deixo anar.. Segons podem llegir a La Vanguardia, els gimnassos argentins ja en comencen a oferir classes..

I és que la televisió, fins i tot a l'estiu, no deixa de sorprendre.

Porque cada día se aprenden cosas nuevas. .

2008-06-17T07:27:00.001-07:00

Hasta hace poco, sólo tenía noción de la palabra cantamañanas a través de una canción de Jarabe de Palo.

Cantamañanas. Dícese de aquella persona informal, fantasiosa, irresponsable, que no merece crédito. Es decir, aquella persona de la que no te puedes fiar; aquella persona que, de forma informal, llamaríamos “un viva la virgen”. Un cantamañanas es una persona que habla de lo que no sabe, pero lo hace con tanto convencimiento que todo el mundo acaba creyéndole. Este personaje se caracteriza por hacer gran ostentación de sabiduría que luego, a la hora de la verdad, sólo se queda en eso: ostentación.

Hasta el día de ayer, yo sólo conocía esta palabra en castellano. Cual fue mi sorpresa cuando, en medio de una conversación, surgió la palabra “cantamañanas” y uno de los allí presentes corrigió al que la había soltado a la catalana (con un simpático “canta-de-matins”) diciendo que, en catalán, la forma correcta de referirse a este tipo de personas es el adjetivo “bufa-núvols”. Grandioso descubrimiento, que quería compartir.

Àfrica

2008-06-10T14:27:00.000-07:00

Fa mitja hora he arribat a casa de la universitat. Fins fa una estona he estat fent feina, ja se sap, estem a la darrera setnmana de classe, tenim mil entregues, mil treballs, mil presentacions.. Bé, mil no, algunes.. masses.. però aquest no és el tema ara.. He arribat i a casa, estaven tots a punt d'anar a dormir.. Com tenia ganes de "despejar-me", m'he posat a llegir el diari.. fins ara no havia tingut temps en tot el dia.. I, seguint la tradició familiar (que ve de lluny, de la meva àvia, que sempre ha llegit els diaris des de la última pàgina a la primera), he començat per La Contra, una gran secció de La Vanguardia que procuro no saltar mai. Avui he trobat aquesta entrevista i m'ha fet gràcia compartir-la..
Àfrica, aquest continent tan proper que, alhora, ens sembla tan llunyà. Una realitat que a la majoria se'ns escapa. Alguns -per diversos motius- tenim la sort, el privilegi, de poder-la conèixer, de descobrir-ne una part que ens fa venir ganes de conèixer-ne més. Perquè quan hi vas, no tens ganes de tornar. Àfrica és d'aquells indrets que captiven, que atrauen, que criden. I al llegir aquesta història, cap al final de l'entrevista, he vist que no sóc l'única persona a qui ha tocat aquest sentiment.. que no sóc l'única a qui agrada deixar-se endur per aquesta realitat. Bon viatge!

Gustau Nerín, antropólogo en Guinea
"He comido gato, leopardo, mandril, gusanos y piedras"
VÍCTOR-M. AMELA - 10/06/2008

Tengo 39 años. Nací en Barcelona y vivo en Bata (Guinea Ecuatorial). Soy antropólogo. Soy profesor de Historia en la Universidad Nacional de Guinea Ecuatorial. Estoy soltero y sin hijos. Soy radical de izquierdas. Soy ateo. Los platos de carne de reptil son mis favoritos

¿Qué comida africana añora más cuando está aquí?

Desayunar una buena pepesoup. ¡Te pone las pilas para todo el día!

¿Qué es pepesoup?

Una salsa con pescado hervido a base de pimiento muy picante. Fuerte, contundente. Te llena. Si desayuno así, aguanto hasta la cena.

¿Qué más se come por allí?

Gato, jineta, serpiente, varano, cocodrilo, mucho pescado, mono, pangolín, hormigas.

¿Qué me daría más asco comer?

Los gusanos de palmera, blancos, gruesos...

¿Cuál es su plato favorito?

La carne de reptil, finísima, sabrosa. A veces la aderezan con ceniza de corteza de cierto árbol: un plato de color negro, ¡delicioso!

Pero en África ¿no pasaban hambre?

Como en todas partes, la gente busca pasarlo lo mejor posible con lo que tiene a mano. Y dedican mucha inventiva y tiempo a cocinar, a comer. ¡Más que aquí!

¿Alguna comida memorable en África?

¡Muchas! Alguna acaba a la madrugada siguiente... La comida es la ocasión de la socialización, la alegría, la amistad, el sexo... Uno trae una tortilla (picante, siempre), otro un pollo al cacahuete, aquel un envuelto de calabaza, y corre la cerveza... El envuelto es un plato tradicional laboriosísimo: hay que pelar, una a una, miles de semillas de calabaza, machacarlas, mezclarlas con pescado, cangrejos de río, carnes, cocerlo al vapor, envolverlo en hojas de palma...

¿Qué es lo más raro que ha comido?

Orangután, mandril, chimpancé, leopardo, piedras...

¿Piedras?

Se llaman calabar shop y son piedritas que se mastican como golosina. Tienen mucho calcio, las aconsejan a las mujeres. Es como masticar tierra, no tiene mucha gracia...

Y lo del canibalismo ¿es leyenda?

De vez en cuando hay crímenes por brujería, para comerse ritualmente partes de la persona sacrificada. ¡Es un delito, claro!

De la presencia española ¿qué queda?

El modelo autoritario. Mandamos allí de 1900 a 1968. Cuando les pregunto, la palabra que más veces repiten es... "palizas".

¿Hubo muchos abusos y maltratos?

La falta de medios se suplía con la violencia. Y te citan un nombre: Ayala. El teniente Julián Ayala. Es parte de su memoria colectiva. Es el coco. Abé, dicen: malo.

¿Quién era este Ayala? ¿Qué hizo?

Teniente de la guardia colonial, el gobernador Barrera le encomendó en 1921 internarse en la selva continental guineana, inexplorada, para acercarla a la costa.

¿Y lo logró?

Era la última zona de África sin colonizar, y actuó como un conquistador: Ayala sometió a los últimos africanos libres que quedaban.

¿Con qué medios?

Con 50 hombres, pocas armas… y mucha contundencia. Ayala borró de la faz del planeta al importante clan osumu, incluidos abuelos y nietos, bebés y mujeres.

¿De cuántas personas hablamos?

De unas 200 o 300, a tiros, a golpes - para ahorrar balas-, ahorcadas en público en Mikomeseng, la aldea en la que instaló su capital...

¿Qué habían hecho los pobres osumu?

Negarse a entregar sus armas. Habían perseguido a unos guardias coloniales, y uno de ellos se mató en la huida

Y, como castigo, genocidio.

Están enterrados donde hoy está el estadio de Mikomeseng. Aquello aterrorizó a los fang.

¿Cuál era el propósito último de Ayala?

Sólo buscaba poder y dinero. Dominó como un rey feudal un territorio selvático equivalente a media Catalunya, habitado por 60.000 personas. Se hizo rico.

¿Cómo?

Obligó a los jefes de las aldeas a proveerle de braceros para las plantaciones de cacao, donde firmaban contratos de semiesclavitud por dos años. Y Ayala cobraba por cada bracero que suministraba. Y si un pueblo se negaba, secuestraba a sus mujeres hasta que el pueblo cedía...

¿Nadie le paraba los pies?

El gobernador le dejó manos libres. Y a un cura que le riñó por hacer trabajar a la gente en domingo, le amenazó así: "¡Igual que mato a un negro, mato a un cura!".

¿Mató a muchos con sus manos?

Una noche le molestaron los llantos de unos bebés y mandó a su asistente marcar con una hoja de palma las casas de las que salían los llantos. Por la mañana, Ayala mandó encender una hoguera, sacó a los bebés de esas casas y los echó a la hoguera.

¿Cómo acabó Ayala?

Su anticlericalismo le adscribió al Frente Popular en 1936. Luego basculó hacia el otro bando..., pero demasiado tarde: tras la guerra fue condenado a una enorme multa. No se le condenaba por sus crímenes, ¡sino por no haberse sumado al golpe a tiempo!

¿Dejó familia?

Convivió maritalmente con una mujer negra y tuvo tres hijos. Se los trajo a España, donde él murió en 1942, siendo ellos muy niños. Una hija se hizo monja y se fue a un convento de Guinea. Hay nietos de Ayala por España...

¿Qué consejo me daría si voy a África?

África es imprevisible, así que lo mejor es dejarse llevar..., y enseguida te abrirán sus casas, sus mesas... La hospitalidad africana es real. Como la nuestra con ellos, ¿no?

Una iniciativa a aplaudir..

2008-06-09T14:02:00.000-07:00

En aquest món on vivim, en què es paga per tot, on res és gratuït i que et regalin alguna cosa sense demanar res a canvi és impensable, cal aplaudir la idea de Coldplay. Fins avui a les 23’59h, els fans de la banda podran entrar al sorteig d’entrades gratuïtes –via Internet- per al proper concert que els británics faran a Barcelona el 17 de juny de 2008.

El motiu del concert és la presentació de Viva, el darrer CD de la banda. Aquest no s’ha filtrat per Internet ni s’ha reproduit de manera íntegra a cap emissora. De fet, només han arribat a les nostres orelles Violet Hill i Viva la vida. El secret que amaga, doncs, queda ocult fins al concert. Els nervis i l’ànsia per sentir el viva la vida de Coldpay seguiran latents fins al dia 17.

Música que sorprén. Música que s’escolta en primícia des de sota l’escenari. Música inèdita. Música en viu i en directe, sense avanços, sense vistes prèvies. Tornem a temps anteriors, on arribavem a la música a través dels concerts, en comptes de sentir-la per l’ordinador.

Què passa amb el moting?

2008-06-08T14:35:00.000-07:00

L’éxit del servei municipal de lloguer de bicicletes ha desbordat totes les previsions de l’Ajuntament de Barcelona, amb prop de 86.000 usuaris en el primer any del servei i superant els 40.000 usos diaris.

El creixement ha estat tal que en el que portem d’any, s’ha ampliat el número d’estacions a tots els barris on fins ara existeix el servei. D’aquesta manera, les barcelonines i barcelonins tenim a la nostra disposició moltes més bicicletes i molt més a prop.

Però què passa amb els que no anem amb bicicleta pel món? Què passa amb els conductors de motos avui en dia a Barcelona? D’una banda, les normes de circulació no permeten que aparquem les motos a les voreres de menys de 6 metres. Però resulta que a Barcelona, hi ha ben poques voreres de 6 metres. Les nostres possibilitats es veuen reduïdes. Així que aparquis on aparquis –i pel motiu que ho facis: ja sigui per pressa, per no trobar aparcament “legal”, perquè deixes el vehicle durant 3 minuts, etc.-, tens la por de tornar i trobar-hi un paperet groc -símbol de la teva grandiosa infracció de la legislació de circulació- col·locat, sempre amb suma delicadesa, al volant. D’altra banda, cada dia veiem com desapareixen aparcaments a causa de la proliferació dels destinats al Bicing. La realitat és simple: se substitueixen els uns pels altres. I per tant, els usuaris del primer grup perden serveis i facilitats en l’aparcament del seu vehicle, mentre els del segon els guanyen. Passejant per la ciutat, es pot observar el canvi del color blanc –característic dels aparcaments de motos- per color vermell –el del Bicing- a l’asfalt.

Com a conductora de motocicleta, crec que l’Ajuntament hauria de tenir en consideració a tots els usuaris dels diferents serveis de mobilitat existents avui en dia a la ciutat; i intentar, per difícil que sigui, harmonitzar la coexistència entre ells. Conviure i donar els serveis mínims a tots no és tan complicat i la tasca governamental és aconseguir-ho.

Crònica d'una condemna anunciada

2008-06-05T05:13:00.000-07:00

En l'últim any els preus dels cereals i el gra bàsic han pujat més d'un 50%. Ara sentim veus d'alarma procedents de les institucions internacionals quan anuncien que l'escalada afectarà directament 850 milions d'éssers humans que engrossiran el grup de persones amb problemes de desnutrició severa en el món. Serà imprescindible una mobilització de recursos internacionals que puguin pal·liar aquesta situació mitjançant donacions i estratègies d'ajut alimentari a les poblacions més afectades. Especial atenció ha de rebre la població infantil, que arrossegarà conseqüències irreversibles en el seu desenvolupament intel·lectual i orgànic si pateixen desnutrició en les etapes de creixement. Però el fenomen de l'alça de preus no és conjuntural i, encara que provocat per diverses causes relacionades, és de fàcil explicació.

Fa anys que les polítiques internacionals de producció d'aliments van optar per privilegiar un model de producció basat en l'ús intensiu de terres i químics orientat primordialment a l'exportació. Les institucions internacionals han privilegiat el suport a la indústria de l'agronegoci amb reduccions aranzelàries als seus productes i amb la prohibició als governs dels països empobrits de protegir i subvencionar les seves produccions, en detriment de la seguretat alimentària.

Hem vist créixer, de manera descomunal, els beneficis de les grans companyies multinacionals del sector alimentari; al mateix temps que els productes locals desapareixien progressivament dels seus mercats i milions de camperols i camperoles eren expulsats dels circuits productius i perdien el seu mitjà de vida. En altres ocasions, s'ha alertat que el 75% de les persones més empobrides del planeta -que han de sobreviure amb menys d'un dòlar diari i que són més de 980 milions- vivien directament del seu treball en el sector rural alimentari; i que aquest estava sent progressivament abandonat per les polítiques públiques nacionals, condicionades per acords comercials presos en el marc de l'OMC o resultat d'acords de lliure comerç i associació, tots ells dictats i dissenyats pels lobbies de les multinacionals i imposats pels governs dels països industrialitzats.

Les polítiques agrícoles i ramaderes dels EUA i la Unió Europea segueixen la mateixa lògica, privilegiant les grans companyies i els models de producció intensius, dirigits a l'exportació, arribant fins i tot a subvencionar-les per introduir els seus productes als mercats dels països del Sud. Malgrat les reiterades denúncies que s'han realitzat contra aquest tipus de subvencions que arruïnen les oportunitats de producció local, aquestes encara s'hi mantenen. En els últims anys, i emparada en la crisi energètica, la comunitat internacional no és capaç de prendre decisions per aturar el malbaratament energètic del consum insostenible; sinó que, a sobre, vol promoure i subvencionar les mateixes companyies perquè destinin una part dels seus cultius a la fabricació de combustible. Una vegada més, polítiques per respondre a la demanda exagerada i irracional del consum de societats privilegiades en lloc d'establir normes orientades a la satisfacció de necessitats bàsiques de les persones amb equitat i racionalitat. I l'última de les causes que s'uneixen a aquesta escalada és el predomini de les inversions financeres en el sector agroalimentari. La creixent inversió financera en títols i 'comodities' de les grans empreses han contribuït a elevar els preus finals dels seus productes.

La Cimera de la FAO (Roma, 3-5 de juny) no pot acabar amb una declaració d'intencions i l'aprovació de programes humanitaris destinats a contenir les revoltes contra la fam que ja s'estan produint en països molt afectats.Si és així, la comunitat internacional tan sols haurà estat capaç d'acordar que els programes de les institucions internacionals comprin, a preu d'or, la producció excedent que les companyies ja tenen emmagatzemades per oferir-la, al mateix temps que eviten que baixin els preus en el mercat internacional. La reunió ha de ser el principi d'un canvi de polítiques internacionals en matèria d'alimentació; ha de promoure el Dret al Desenvolupament dels Pobles, que comença pel dret que tenen els països a protegir les seves produccions i els seus mercats alimentaris, molt més respectuosos amb el medi ambient i amb les necessitats alimentàries de les poblacions locals.; ha de comportar mesures que penalitzin aquests negocis i legislacions que protegeixin la producció alimentària mitjançant la protecció de la pagesia, els circuits curts de comercialització i les necessitats dels mercats locals.

VIZENTA NEVADO

2008-05-28T06:32:00.000-07:00

Entrevista a Vizenta Nevado, pintora d’orígen valencià que avui inaugura eVoLuZión, un relat de la seva trajectòria pictórica al Centre Cultural Barradas, a L’Hospitalet.

¿Qué es la pintura para usted?
La pintura es una forma de vivir, cada uno elige una actividad, son una serie de sensaciones que des de que era pequeña se han ido incorporando a mi vida. Es una necesidad. La pura esencia de mi vida es a base de la pintura, el dibujo y el grabado. Para mi vivir es pintar y dibujar.

¿Qué pretendes reflejar en esta exposición?
Como dice el título de la exposición, lo que pretendo mostrar es la evolución de mi pintura. Todas las etapas sirven, toda pintura sirve, es una evolución. Entonces, como habrás visto, hay muchas temáticas: hay dibujo, hay grabado, hay técnica mixta, óleo.. Todo tiene cabida en el mundo creativo. Entonces, no tengo porqué hacer una serie monótona, sino que para mi todos son válidos y forman parte de mi vida y de mi evolución personal.

¿Por qué escogió ser pintora?
Como el catálogo dice, yo no he escogido, me han escogido a mi. Entonces, no hay un razonamiento, es como andar, vivir, respirar.. Sé que cada uno tiene un destino y, en este caso, me han elegido para este destino. No es mejor ni peor que otros, es el que sientes.

¿Cuáles son sus influencias?
Muchas influencias, hay muchos autores que yo admiro: Rembrand; en muchas etapas de mi vida he conectado con la pintura colorista y expresiva de Van Gogh. Pero no lo busco, es dejarte llevar. Y yo pienso que todos tenemos unas referencias, involuntaria o voluntariamente, que nos llevan a esos maestros que admiramos. Luego hay que saber desligarte de ellos y seguir tu propio camino.

¿En qué estilo pictórico podríamos adscribir su obra?
Es colorista, es mediterránea, es figurativa, es muy sensitiva. No hay un estilo al que adscribirla, no es expresionista, ni impresionista, ni abstracta. Es pintura, es un cúmulo de sensaciones y ya está.

Un cuadro de especial significado para usted..
¡Si! Precisamente la primera acuarela que pinté para una exposición cuando tenía nueve años, aquello es un fetiche. Lo tengo digamos como un amuleto en mi casa y eso no lo vendería por nada ni me desprendería de él. Es el inicio, es la semilla del arte, que me dice “sigue, sigue y no lo dejes”. Es un referente a la condición de mi vida. Si se me incendiara la casa, ¡sería lo primero que cogería!

No es objeción, es oposición..

2008-05-26T09:17:00.000-07:00

El model de familia ha canviat enormement des del darrer quart del segle XX. Aquesta transformació és el producte dels canvis demogràfics, canvis en l’estructura socio-econòmica, canvis en l’àmbit laboral i canvis de valors que ha anat experimentant la nostra societat des de l’establiment de la Democràcia. Però sobretot, han estat els canvis en les relacions intergeneracionals i els canvis en l’àmbit de la sexualitat els que han originat l’aparició d’un nou model de família que es caracteritza per unes relacions menys jerarquitzades que en el passat; unes normes de convivència més flexibles -però posades sistemàticament en qüestió pels fills-; i una major diversitat en quant al gènere dels progenitors. La família ha deixat de ser la unió d’un home i d’una dona per ser un ens heterogeni, capaç d’adaptar-se als nous temps, a les noves realitats, als gustos, desigs i preferències dels individus que la formen.

Sense dubte, l’entorn familiar en el que la nostra generació s’ha criat és diferent al dels nostres pares –i encara més al dels nostres avis!-. La llibertat, la comprensió, la proximitat, el temps, la tendresa, la comunicació i l’atenció que nosaltres hem rebut i rebem dels nostres pares han marcat la nostra manera de veure el món, d’entendre les relacions que en ell es desenvolupen i de comprendre el concepte de família. Per a la nostra generació, la família no es correspon amb el tradicional model del Male Breadwinner, on era la figura masculina la que s’encarregava de mantenir econòmicament la família i de portar aliment a la llar, mentre la figura femenina s’encarregava de cuidar-se de la descendència. Per a nosaltres, la família és un concepte obert, a definir pels membres de la mateixa, un full en blanc en què dibuixar la nostra unitat familiar de la manera que desitgem. No tenim al cap la típica família mare-pare-fills, sinó que hem après a anar més enllà, a no cenyir-nos a allò establert com a “normal”, “quotidià”, deixant plena llibertat de moviment i decisió a tothom.

Divendres passat, mentre fullejava El País, vaig detenir la meva lectura a l’apartat de Sociedad, on vaig trobar un reportatge interessant: No es objeción, es oposición. Sota aquest titular, una explicació sobre l’actual discussió entorn a l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Segons uns, una assignatura que manca al currículum escolar des de fa temps. Per altres, un atac a la família i als valors que ella predica. Aquests darrers són els que encara s’aferren con uñas y dientes al model del Male Breadwinner. I jo em pregunto: com poden ser tan quadriculats, tan cap-quadrats? Per què hi ha qui se segueix oposant al canvi?

El canvi és el motor de la societat. No podem i no hem de lluitar contra ell, doncs és el que ens permet evolucionar, tirar endavant, superar errors i anar més enllà.

Per què seguim acceptant models antiquats, allunyats de la realitat? Per què seguim prenent-los com a base? Per què no ens deixem de prejudicis i vivim feliços, deixant que cadascú triï la manera de fer-ho sense jutjar-lo ni discriminar-lo? Crec que les coses anirien millor si deixéssim de mirar enrere i miréssim endavant, sense restriccions, constrenyiments ni pors.

Las aventuras de Carme Chacón

2008-05-14T06:05:00.000-07:00

Dilluns, mentre mirava la premsa preparant el test d'actualitat del dia següent, vaig trobar un titular que em va cridar l'atenció. No per l'interés del tema tractat, no per alguna paraula malsonant ni crítica ni per la seva mala construcció; sinó per com sonava, pel to que em va semblar sentir dins el meu cap al llegir-lo per dins. Curiós..

El diari, La Vanguardia. El titular, aquest: Las aventuras de Carme Chacón. I a mi em van venir al cap tot de títols de còmics, tebeos i novel·les d'aquelles que totes i tots hem llegit quan erem petits; aquelles històries divertides amb les que ens entreteníem i viviem experiències fora del nostre abast.

Las aventuras de Chacón = las aventuras de Tintín, Tom Sawyer, Astèrix.. Vaig fer aquest símil. I només estava a la primera frase del primer nivell de lectura de la notícia. Curiós. No vaig anar més enllà, fins aquí en vaig tenir suficient.

Com pot ser que cinc paraules sonin tan estranyes, tan fora de lloc? Com pot ser que el titular d’una notícia tracti amb excessiva gràcia o ironia la informació que l’acompanya? Almenys a mi en va sonar massa graciós, del rotllo “a ver qué le pasa hoy al personaje”, “a ver qué aventura correrá”, “a ver qué le depara el futuro inmediato”; com si la protagonista de la informació fos un personatge de còmic al que sempre li passa alguna cosa surrealista, fora de lo comú.

El que em va semblar més fort és que aquestes paraules feien referència a la feina d'una persona, a una tasca amb responsabilitat (com totes). Jo em pregunto: com se li pot donar un to tan còmic, tan de novel·la d'aventures i tan poc correcte i objectiu a una frase? A vegades i des del meu punt de vista, els periodistes, intentant filar prim, no acabem d'encertar els titulars..

EL PROCÉS DE REDEFINICIÓ D’ESQUERRA

2008-05-06T04:51:00.000-07:00

Les eleccions generals del passat 9 de març van ser la clara mostra de la davallada electoral d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Però el problema de la formació política ve des de fa temps. En els darrers anys ERC ha patit dues fortes baixades de resultats, la primera a les eleccions catalanes de novembre de 2006 i la segona a les municipals de 2007. La premsa catalana i espanyola ha titllat la situació d’ERC de “crisi”, però els moviments que actualment es donen dins el partit evidencien que ERC es troba en un procés de canvi i diàleg intern.

La raó d’aquests moviments no és una altra que la disputa per la presidència de la formació d’ERC. Després que l’actual president del partit, Josep-Llúis Carod-Rovira, anunciés públicament la seva renúncia a la reelecció al capdavant del partit independentista; la pugna pel lideratge republicà ha començat. A dia d’avui, les quatre candidatures presentades per ocupar els càrregs de president i secretari general d’ERC han acomplert el requisit que estableix el reglament del Congrés de disposar d’un mínim del 5% de signatures de recolzament dels militants.

Gent d’Esquerra –la candidatura de Joan Puigcercós i Joan Ridao- ha presentat 2.028 avals per als dos candidats, convertint-se en la candidatura millor situada per a emprendre la campanya electoral interna del partit. ERC futur – la candidatura d’Ernest Benach i Rafael Niubò- n’ha lliurat 764 per a cadascun, tot i que diu que n’ha recollir 1.480. Esquerra Independentista n’ha presentat 934 per a Uriel Beltran i 758 per a Jaume Renyer. I Reagrupament.cat n’ha presentat més de 800, tant per a Joan Carretero com per a Rut Carandell.

La diversitat de candidatures per a dirigir ERC és una bona notícia. És un símptoma de vitalitat del partit i una garantia que el projecte independentista té futur. La campanya electoral començarà dijous i durarà fins el 6 de juny. El 7 de juny, dia del Congrés de la formació, serà la jornada de la votació, que es realitzarà en urnes independents i separades. En ella, es decidirà qui, com i cap a on es vol que vagi el partit. Josep-Lluís Carod-Rovira, actual president de la formació, ha demanat a l’aparell d’ERC que garanteixi el joc net en el congrés de juny, de manera que tots els sectors tinguin les mateixes oportunitats.

.. El poder de les imatges..

2008-05-03T12:39:00.000-07:00

Actualment, els mitjans de comunicació juguen un rol transcendental en la nostra manera de veure, entendre i apropar-nos a la realitat. Són la nostra principal font d’informació. Són ells qui ens ajuden a conèixer què passa tant a casa nostra com fora d’ella. Són ells qui ens mostren les coses “tal i com són”. Per a nosaltres, els mitjans de comunicació estan a tots llocs, són els primers en arribar allà on passa alguna cosa i els primers en transmetre’ns-ho. I la majoria de persones no dubten de la seva objectivitat, de la seva visió transparent, sense condicionaments, sense mentides.. Personalment, crec que tots hauríem de fer una anàlisi sobre la concepció que tenim dels mitjans de comunicació. Ens estalviaríem enganys, decepcions i moltes contradiccions.

Darrerament, he constatat una realitat força alarmant entre els mitjans de comunicació de l’Estat Espanyol, realitat extrapolable als mitjans internacionals. Ja hi havia donat voltes abans, però els esdeveniments de la darrera setmana m’hi han fet pensar encara més. Sembla ser que avui en dia, les notícies no són importants ni transcendents si no van acompanyades d’imatges que les corroborin. I aquesta realitat es dóna tant als mitjans de comunicació escrits com als audiovisuals.

En el cas de la televisió, no existeix lloc per al dubte. Els canals de televisió que consumim regularment ens bombardegen amb imatges de manera constant. Tant als programes d’entreteniment com als informatius, l’espectador reb impactes visuals sense parar. El cas dels informatius és un clar exemple d’aquesta realitat. En ells, les notícies es prioritzen segons un criteri força evident: aquelles notícies que disposen d’imatges més impactants, més sorprenents, apareixen en primer lloc. No compta tant la importància de l’esdeveniment relatat com el poder de la imatge que l’acompanya.

En el cas de la premsa escrita, les imatges també juguen un rol important. Des de fa uns anys, l’aposta dels diaris per les imatges és una constant. No hi ha pàgina de diari –del tipus que sigui: informatiu, sensacionalista o híbrid- que no contingui almenys una imatge. I aquestes imatges no són lleugeres, sinó que són punyents, impactants, de vegades desagradables.

Tinc al cap el cas del “monstre d’Amstetten”, com molts mitjans de comunicació han titllat a Josef Fritzl, l’austríac que va tenir tancada durant 24 anys la seva filla al soterrani de casa seva, obligant-la a mantenir relacions sexuals amb ell –fruit de les quals van nèixer set fills-. També tinc al cap el cas de l’atemptat de Gaza de dimarts 29 d’abril, que va causar la mort de 4 nens i una dona. Tots els mitjans de comunicació estatals van còrrer a presentar imatges sobre els casos, com si les paraules no ens ajudessin a entendre la magnitud dels fets explicats.

És que hem perdut facultats lectores? És que les notícies i esdeveniments que es relaten no són res si no van acompanyats d’una imatge? Les paraules no són suficients per a explicar un fet, per a transmetre la seva gravetat, la seva força o la seva fisonomia? O és que hem perdut les nostres capacitats comunicatives i interpretatives fins al punt que només entenem el que ens arriba a través dels ulls?

A mi no em calen imatges com les que trobo als informatius de televisió o a les pàgines dels diaris per a fer-me una idea del que se m’explica. A mi les paraules em diuen més que una imatge d’un zulo o de persones mortes. A mi la paraula concreta, exacta, em diu més que la sang, la cruesa o el desastre visual.

Després d’aquestes constatacions, em segueixo preguntant: fins a quin punt depenem de les imatges?

..Xerrades dels dijous..

2008-04-26T07:54:00.000-07:00

Cada dues setmanes, Agermanament i el Centre d'Estudis Joan Bardina organitzem de manera conjunta un cicle de conferències i xerrades-debat sobre temes relacionats amb la Cooperació per al Desenvolupament. L'objectiu de les mateixes és tractar d'entendre les relacions Nord-Sud i la situació del món en què vivim, així com conèixer d'aprop realitats que ens poden resultar llunyanes a través de les experiències i coneixements de les persones que hi participen.

Dijous 24 d'abril en Jordi Sant, historiador que treballa al Centre d'Estudis Africans de Barcelona, va parlar sobre Situacions bél·liques a l'Àfrica. Els conflictes africans són molt complexos, tal i com passa arreu del món. A més, no existeix una única causa del conflicte, sinó que sempre hi ha diverses. Per tant, a l'hora de reflexionar sobre un conflicte, hem de tenir en compte dues esferes: la interna -àmbit polític, social, econòmic i ètnic del país analitzat- i l'externa -els interessos geoestratègics de les potències internacionals-.

Per a veure-ho clarament, en Jordi ens va fer una introducció a les teories interpretatives sobre la situació al continent africà, analitzant-ne els punts forts i els febles. Aquestes són tres:

1. Teoria del Nou Barbarisme: la guerra és quelcom inherent al continent africà, és a dir, els africans són així de violents i sempre ho seran. A més, la guerra està promoguda únicament per odis ètnics. Aquesta teoria és la que recullen els mitjans de comunicació d’arreu del món, per tant, és la visió que ens arriba a nosaltres.
Punts forts: cap.
Punts febles: és un discurs racial, promou el determinisme cultural (la diversitat cultural com a mare de tots els problemes a l’Àfrica), parla d’una Àfrica atemporal (identitats no modificables).

2. Teoria del Subdesenvolupament: a l’Àfrica hi ha guerra degut a la situació de subdesenvolupament en la que es viu. El creixement de la pobresa i l’augment de la població són factors que determinen aquesta situació. Aquesta teoria és la més extesa al món de la cooperació.
Punts forts: la pobresa genera malestar social, que és un influx de possibles revoltes i queixes; on hi ha guerra, hi ha injustícia.
Punts febles: no explica per què hi ha guerra a un país o no a un altre, és a dir, no va a les causes últimes del conflicte; relaciona únicament guerra amb pobresa, oblidant els motius polítics i ideològics com a fonts del conflicte; concepció passiva dels africans.

3. Economia Política de la Guerra: la guerra sorgeix perquè els africans han arribat a una situació d’estancament que els ha portat a optar per una d’aquestes dues alternatives: les elits polítiques enfquen a la democratització de la societat o les elits enfoquen al saqueig dels recursos econòmics del país.
Punts forts: explica la causa concreta d’un procés històric ben identificable; visibilització d’actors no estatals (xarxes de tràfic internacional, droga, armes, etc.).
Punts febles: consideració de tots els grups rebels africans com a simples mercenaris (el seu únoc objectiu és enriquir-se); afirma que els africans no tenen ideologia.

Després d’aquesta introducció teòrica, ens va comentar breument alguns dels conflictes que actualment s’estan desenvolupant a l’Àfrica, com per exemple el conflicte social post-electoral de Kènia (2008) i el conflicte latent que des de 1996 es dóna a la República Democràtica del Congo.

Com entendre un conflicte africà? Les claus que en Jordi Sant ens va donar són les següents:
a) anàlisi de l’evolució de l’Estat: els conflictes es donen per la nul·la capacitat de l’Estat per a resoldre’ls.
b) no tractar els africans com a “convidats de pedra”: legitimitat dels grups rebels.
c) el factor ètnic no és l’únic important a tenir en compte: per explicar la situació cal observar els seus condicionants polítics, socials i econòmics.
d) anàlisi dels actors internacionals que entren i/o intervenen al conflicte: entendre què ha fet la comunitat internacional al conflicte.
e) contextualitzar el fenòmen de la violència: no és l’únic motiu de la guerra.

Per tant, per entendre un conflicte africà no ens hem de quedar amb què els africans són uns “salvatges”, com fins ara molta gent considerava. Si ho fem, ens quedarem amb una imatge superficial i estereotipada de l’Àfrica.

.. El plaer de la lectura..

2008-04-22T11:59:00.000-07:00

Buscant quin llibre podria comprar per Sant Jordi, he escrit al google “Què llegir?” i el buscador m’ha ofert com a primera opció de consulta aquest article titulat “Per què llegir?”, escrit per en Vicent Usó i aparegut a El Periódico Mediterráneo en el dia d’avui (21 d’abril e 2008). Mai em paro a llegir els continguts de totes les pàgines web que se m’obren mentre navego per Internet, és cert, però aquest text, breu, m’ha agradat. Per què llegir? Una pregunta que ens fem ben poques vegades, doncs ho trobem un acte tan comú, tan quotidià, tan inconscient, que mai ens parem a pensar en el per què ho fem. Qui de nosaltres se’n recorda de quan no llegia, de quan no sabia lligar lletra rera lletra per tal d’obtenir una paraula? De fet, algú recorda la primera paraula que va aprendre llegir? I el primer llibre que va devorar?

Per què llegir?
Per què amb un llibre a la mà, mai no estic sol. Per què la lectura és capaç de convertir l´espera més tediosa en una font de plaer. Per què no conec millor mestre. Ni més divertit. Ni més audaç. Per què és l´única forma de viatjar allà on no em durà mai cap agència de viatges. I, a més, a un preu molt econòmic. Per què em permet de viure altres vides. Per què em fa viure més intensament la meua. Perquè m´instrueix. Per què m´ensenya a pensar. I a mirar. I a mirar-me. I a veure més enllà de les aparences. Per què m´ajuda a ser crític. Per què em fa més lliure. Per què em demostra que certes mentides són una gran veritat. I algunes veritats, una enorme fal·làcia. Per què m´evadeix. Per què m´emociona. Per què em fa riure. Per què em fa plorar. Per què no conec cap altra manera d´aturar el temps. Per què ningú m´obliga.

De vegades, els petits detalls se’ns obliden, passen inadvertides.. Perquè sembla ser que a la societat actual hem deixat de valorar aquelles petites coses que ens fan més fàcil i més amena la vida; aquelles petites coses que ens ajuden a entendre el món on vivim i la gent amb qui convivim; aquelles petites coses que, com la lectura, ens permeten conèixer altres maneres de pensar, altres perspectives que fins que no les hem llegides no les teniem presents.. Aquest text m’ha recordat com de màgic, com de sorprenent i com d’emocionant és llegir. Feliç Diada de Sant Jordi!

.. 365 maneres de salvar el planeta..

2008-04-20T13:32:00.000-07:00

A menys que hagis passat els darrers anys en una illa deserta o perdut al bellmig d'una muntanya, te n'has adonat que el planeta on vivim s'ha anat deteriorant. I això ha estat "gràcies" a les nostres accions, a la nostra despreocupada activitat. Pot ser que aquesta realitat et preocupi però per manca de temps no sàpigues trobar la manera d'ajudar a canviar-la.

Abans, la situació del medi ambient era un tema marginal. La naturalesa semblava tan resistent, el planeta tan gran i la comunitat científica tan preparada que semblava inconcebible que el nostre estil de vida pogués ferir de gravetat la vida a la Terra. Però tot això ha canviat molt de pressa. La humanitat està danyant el planeta de manera irreversible i desbaratant els seus sistemes de manteniment. El nostre impacte destructiu és visible a qualsevol zona del planeta: desaparició d'espècies, canvis als ecosistemes, destrucció d'hàbitats, canvi climàtic...

Aquests són problemes que hem de començar a resoldre des d'avui! Es preveu que si no reduïm significativament la nostra incidència al medi ambient, les properes dues dècades marcaran el moment en què comenci un canvi climàtic desbocat, el llindar a partir del qual res del que fem podrà evitar que el planeta canviï de manera irreversible.

Tots aquests problemes poden semblar allunyats de la realitat de la nostra quotidianitat. Quan vas a la universitat, a la feina; fas la compra setmanal; vas a fer esport; pagues un lloguer; vas al metge; salvar el planeta pot semblar més enllà de les teves forces. Però no és imprescindible anar sobrat de temps o de diners per a participar en la cura del planeta. Les destrosses que causem són el resultat directe de com decidim viure. Gairebé tTot el que fem té una incidència en la naturalesa. La conclusió que en podem extreure és que qualsevol canvi en el nostre dia a dia suposa una oportunitat per cuidar millor el planeta sense allargar massa la nostra llista de tasques a fer. En tot, des del que mengem, com ho guardem i com ho cuinem fins a com anem a la feina, en què treballem, on i què comprem, com ens vestim, es poden introduir canvis senzills i alhora eficaços en benefici del planeta.

Al seu llibre 365 maneres de salvar el planeta, Joanna Yarrow ofereix orientacions a aquelles persones que, tenint ganes de desenvolupar un rol actiu en la cura de l'entorn, no saben per on començar. Els proposa una barreja heterogènia de mesures per a ajudar a protegir i millorar el planeta. Algunes consisteixen en petits canvis en els costums personals que, repetits al llarg de la vida, podrien tenir una incidència enorme. Altres són idees per a decisions a llarg termini, ajustaments en el nostre estil de vida que requereixen un major compromís o implicació. No existeix una recepta única per a viure en perfecta harmonia amb el planeta, però sí 365 accions positives amb les que contribuir-hi.